<<< retrocedir  Així, actualment, la central de Tavascan agrupa dos salts diferents: Tavascan Superior i Tavascan Inferior (totes dues en servei des de 1971), i també la central de bombeig de Montamara. Tavascan Superior aprofita les aigües dels estanys de Certascan, Naorte i Romedo, amb preses en cadascun d’ells. L’estany de Certascan és la principal reserva d’aigua i va ser ampliat el 1944 per mitjà de dues petites preses. Des de l’estany de Romedo de Dalt, baixa l’aigua cap al de Romedo de Baix, aquest darrer també ampliat amb una presa de 91 m de llargària i 9’3 m d’alçària. De la presa de Romedo surt una galeria de pressió capaç de transportar 14 m³/s de cabal i amb 8.690 m de llargària, excavada a la roca, que va fins a la cambra d’aigües, cambra que es forma amb una xemeneia d’equilibri de 3 m de diàmetre i 54 d’alçada. Des de la base de la xemeneia-cambra surt la canonada per al cabal de 14 m³/s, amb una llargada de 1.433 m. La canonada es bifurca i va cap a les dues turbines de la central de Tavascan Superior. A la galeria que ve de Romedo s’ajunten les aigües que baixen de Certascan i de l’estany de Naorte. Els dos tenen vàlvules per obrir i tancar el pas de l’aigua.

Montamara, en funcionament des de 1974, és la central de bombeig i utilitza l’embassament de Romedo com a dipòsit superior i el de Graus com a dipòsit inferior. Es va construir entre les galeries i canonades que utilitzaven els dos aprofitaments de Tavascan. Quan funciona com a generació, ho fa com alternativa a Tavascan Superior, amb dues turbines Pelton. Quan ha de funcionar com a bombeig, puja l’aigua provinent de l’embassament de Graus fins a l’embassament de Romedo de Baix. Per a tal procés, la central compta amb un alternador (que també fa de motor), una turbina i una bomba. Aquesta bomba fa pujar l’aigua des de la cota 1.360 fins a la cota 2.010.

Les dimensions d’aquest conjunt es poden copsar comparant, per exemple, l’energia generada amb la que generen les centrals de Mequinensa o de Riba-roja. La producció energètica de Tavascan és aproximadament la meitat de cadascuna d’aquestes dues centrals del riu Ebre. La central de Tavascan es troba dins d’una caverna de 500 m de profunditat a l’interior de la muntanya del Pic de Gueron, a 1.100 m d'altitud, amb una alçària equivalent a 11 plantes i un eix vertical de màquines de 25 m. La central de Montamara es troba situada a 1.350 m d'altitud, amb una alçària equivalent a 21 plantes i un eix vertical de màquines de 54 m. En conjunt, entre túnels, canonades, canals i galeries de servei es va perforar una xarxa subterrània de 75 km. Per fer volar la roca es van emprar 1.700.000 kg de dinamita.

En el procés de construcció d’aquest complex energètic, es van haver de millorar prèviament les carreteres, ampliar ponts i construir els accessos. Sumant tots els anys de la construcció hi van participar més de 10.000 treballadors, amb una punta màxima de 2.677 treballadors l’any 1965. Hi havia tres campaments principals amb capacitat de 400 persones cadascun. També hi havia 14 barracons instal·lats a diferents llocs de la muntanya, a prop de les ventanas o els llacs. L’impacte que tanta gent va provocar a la vall va ser grandiós, tant pel que fa a l’economia com pel que fa a la cultura. Molts treballadors venien del sud de la Península. Va caldre instal·lar també un destacament de la Guardia Civil durant els prop de 15 anys que van durar les obres.

Les fotografies són de C. Pasadas (SCG)

No cal dir que les condicions de treball eren duríssimes. L’altitud i la climatologia complicaven les tasques dels miners. El procés començava amb la perforació de les ventanas, perpendiculars al traçat del túnel. Per allà entrava la gent i els materials i en sortien les vagonetes amb la roca esmicolada. A cada ventana s’hi treballava en els dos sentits. A dins, les galeries tenien bombes d’extracció d’aigua, ventilació forçada i enllumenat elèctric. A l’interior de la muntanya s’hi van muntar cabrestants, per la galeria on acabarien posant-se les canonades. Progressaven de baix cap a dalt. La galeria tenia uns 3 m de diàmetre i estava separada en dues parts: una per on es movien els treballadors per pujar i baixar amb la mesilla en un espai de només 1’5 m de diàmetre i, l’altra part, que servia per fer caure les roques que s’anaven desprenent. Els pous verticals es perforaven de dalt a baix i els treballadors baixaven amb una cistella, posaven les càrregues de goma-2 i s’arreceraven. Després de l’explosió baixaven les vagonetes a treure la roca.

La nostra sortida va acabar amb la visita a la central de Tavascan, gestionada pel Centre d’Interpretació de Tavascan. El guia local ens va mostrar una part de les instal·lacions ubicades dins de la caverna excavada a la roca: túnels, canonades, centre de control, turbines Pelton. Va ser la plasmació final de com aquesta infraestructura, aquestes vides de treballadors anònims que van fer una feina gairebé desconeguda per l’opinió pública, aquests quilòmetres de túnels i canonades, aquest ingent transport d’aigua, tot plegat es convertia en uns kilowatts, megawatts o gigawatts que requeria la indústria de Barcelona i voltants als anys 1960 i 70 i que seguim consumint actualment sense tenir consciència ni record de les muntanyes foradades.

La visita es donava per finalitzada. Ja a l’autocar, avall que fa baixada, s’allunyaven i empetitien les muntanyes de camí a Barcelona. Potser algú pensava, malgrat les quatre hores de viatge, que el Pirineu no està tan lluny, o que les civilitzacions pretèrites no estan tan ocultes, o que les eres geològiques estan a tocar, o que la superposició de paisatges deixa traces fins i tot a dins de les muntanyes. Potser un dia, en encendre un llum, ens vingui al cap l’aigua de Certascan. [Jordi Royo Climent]