Quan el xofer de l’autocar va aturar l’aire condicionat per poder pujar el Port de Comiols, amb una temperatura de 35 graus a l’exterior i en plena solana, va semblar que l’organitzador feia l’ullet a l’inici de la novel·la de Ramon Solsona. Era el 16 de juny de 2017 i una expedició de la Societat Catalana de Geografia ens disposàvem a passar un dia i mig per la Vall de Cardós i les seves entranyes. El gest, és a dir, ascendir a 40 quilòmetres per hora sense climatització, podia evocar l’autocar Pegaso z401 ple d’homes xops de suor que s’enfilava en una lenta successió de ziga-zagues cap al Port d’Àger. Com si només hi faltés el càntir escaldufat d’Allò que va passar a Cardós. Això és el que hauria semblat si no hagués estat per la cara del nostre organitzador, home escrupolós i detallista en la preparació de les sortides, que veia, incrèdul i mosca, com ens havien encolomat de ben segur un autocar amb unes prestacions per sota de les acordades.

Arribats a Tavascan, vam gaudir d’un ben guanyat glop d’aire fresc. El poble, terme municipal de Lladorre, Pallars Sobirà, s’ubica a la confluència dels rius de Lladorre i de Tavascan i és el poble més al nord de la Vall de Cardós. Més amunt, el viatger desprevingut només trobaria natura, més o menys antropitzada, i unes quantes bordes. L’aire turístic i tranquil dels seus carrers i el seu centenar d’habitants no reflecteixen el passat bulliciós de 70 anys enrere. El sopar abundant, estofats, escudelles, conill, i l’esmorzar de l’endemà, xolís, secallona, llonganissa, ens van carregar d’energia per iniciar la nostra aventura a la recerca de llacs i preses, vàlvules i turbines, ventanas i cabrestants.

Abans d’arrencar, encara vam tenir temps d’intentar desxifrar, sense èxit, el curiós cas dels taxis de Lladorre que no podien parar a Tavascan. I és que el funcionament d’aquestes contrades de pobles petits, germans i rivals, nuclis o municipis, cases o llinatges i històries del passat fa que, per exemple, per pujar amunt (estany del Closell) haguéssim de baixar avall (Lladorre) per anar a buscar els taxis 4x4 que ens portarien a les cotes més elevades, passant pel punt de partida (Tavascan). O quelcom així, ben curiós.

Fent via (cap a dalt), ja amb els 4x4, vam veure de reüll les restes del funicular de Gueron. Aquest va constituir una de les peces clau per construir el complex hidroelèctric de la vall. Des del peu del camí del Pla de Boavi (1.100 m), pujava els obrers, el material i la maquinària fins als barracons de Gueron (1.970 m), en un recorregut de 1.534 metres. La vagoneta, de 2.000 kg de pes, tenia una càrrega màxima de 10.000 kg.

Els taxis van descarregar l’expedició a l’estany del Closell. A partir d’allà va començar l’excursió pels corriols que ens durien als estanys de Naorte i Certascan, on hi ha el refugi de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. La visita d’aquest darrer estany, el de Certascan, va ser especialment bella. El vent gèlid ens empenyia a deixar de mirar-lo, excavat en un circ glaciar que conforma el dipòsit d’aigua més gran dels Pirineus catalans, però ens resistíem a cessar de contemplar les parets escarpades pel gel i el vent i els blocs de glaç que encara suraven a l’aigua.

Després d’una pausa vam baixar cap a la Canalada, on en altres temps s’ubicava el campament de carrilanos (miners) que treballaven obrint ventanas (accessos als túnels per on passaria l’aigua) cada quatre quilòmetres aproximadament, dinamitant galeries, segellant falles i buidant estanys. Quan ja era l’hora de plegar i no quedaven miners a les galeries, es procedia a la voladura simultània de tots els explosius: la pega. El moment més esperat i festejat era la unió de dos túnels: el cale.

Des de la Canalada els taxis ens van dur als estanys de Romedo, escenari immillorable per embocar el pícnic que ens havien preparat a l’hotel i pair la informació acumulada durant el dia i la nit anterior.

Pel que fa a la part tècnica, l’encarregat d’acompanyar-nos i il·lustrar-nos amb tot de dades sobre l’energia hidroelèctrica generada a la vall va ser Joan Carles Alayo, doctor enginyer industrial i expert en la història de l’electricitat a Catalunya. Com ell explicava, l’aprofitament de les aigües de la conca alta de la Noguera Pallaresa i afluents es remunta als estudis fets en els anys 1906-1907, tot i que no es va construir en aquells moments. La concessió va acabar en mans d’Energía Eléctrica de Cataluña, SA, que el 1944 va construir la presa a Certascan. El 1956 Fuerzas Eléctricas de Cataluña, SA, va replantejar el projecte i va projectar quatre salts, però el 1968 encara es va tornar a modificar. El salt previst a Certascan es va desestimar i es va incorporar una nova central reversible: Montamara.

  seguir >>>