La gestió dels paisatges ordinaris, un nou canvi de paradigma

<<< retrocedir  Joan Nogué va dir que no podíem continuar vivint dels paisatges referencials que van crear modernistes i noucentistes, que s’havien de crear nous paisatges referencials contemporanis i deixar de considerar invisibles aquells llocs que han quedat fora del cànon. I en aquest aspecte, va ser molt reveladora la ponència de Roser Vernet, coordinadora de l’associació Prioritat, que impulsa la candidatura del Priorat a Patrimoni Mundial de la UNESCO, quan va citar una frase de Ramon Folch, "el paisatge és el rostre del territori", i va explicar que el Priorat, durant dècades, no havia sabut que tenia un rostre, perquè el paisatge valorat i cuidat al Principat era (i sovint encara és) el de la Catalunya vella (l’Empordà, el Pirineu, la muntanya de Montserrat…) no pas el de la Catalunya nova. I la candidatura els ha ajudat a prendre consciència que tenen un rostre, que en tenen un de propi i que tenen uns valors que cal defensar.

Francesc Muñoz va defensar que creuar el patrimoni natural i el cultural avui és una necessitat, si volem trobar sentits patrimonials allà on sembla que no n’hi ha. "Cal saber veure uns valors en un espai ordinari latent." I va posar d’exemple la relectura de l’aeroport de Lleida-Alguaire amb la creació d’un observatori privilegiat d’ocells, que crea un turisme ornitològic; o el treball participatiu de la gent de Sant Adrià del Besòs per a decidir els nous usos de l’edifici de la central tèrmica; o un projecte al Turó de la Rovira de Barcelona que recupera la memòria del barraquisme i la memòria dels bombardeigs a la ciutat; o el treball vinculat a la recuperació del barri del Rec d’Igualada a partir de les adoberies i la memòria de les dones.

Un altre aspecte al qual els ponents del seminari van coincidir a donar importància és la gestió del paisatge. Francesc Muñoz va dir que no n’hi ha prou amb la identificació d’uns valors de paisatge, sinó que després hi havia la gestió per a fer prevaler aquests valors. I els valors que donen identitat a un paisatge han d’escapar de la simplificació, de la tematització, de la museïtzació.

Joan Nogué va posar la nota amarga quan va dir que el preocupava el "cercle diabòlic": que es faci bé el reconeixement i la visibilització del territori, que es faci bé la gestió dels valors del territori, i que així i tot no s’eviti el risc de la tematització del paisatge, i, tot seguit, la banalització i degradació. I va recordar que Barcelona, que ha entrat al cercle diabòlic, té problemes veritables per a sortir-ne. Roser Vernet va defensar l’autocrítica constant per a evitar la degradació del paisatge i l’adaptabilitat, sabent que hi ha uns valors que donen sentit i que aquests no es poden moure. I Francesc Muñoz va reblar: "S’ha d’entendre dins d’un mateix discurs el patrimoni natural i el cultural, cal tenir una mirada multidisciplinar i les diagnosis han de ser molt actualitzades."

Francesc Muñoz va aportar una altra idea determinant i compartida: "El patrimoni no és un tema de passat sinó de futur. I cal un equilibri entre l’herència i la projecció futura. En els paisatges ordinaris no hi ha res a catalogar, no es tracta de buscar elements extraordinaris, més aviat cal fer xarxa, cercar associacions, des del rescat dels valors col·lectius que conté el paisatge. És l’apoderament de la població a escala local."

L’holandès Bas Pedroli, professor a la Wageningen University, especialista en recerca sobre paisatge i biodiversitat, va defensar que, en relació amb el paisatge, ens uneixen solucions col·lectives per a identificar com volem que siguin els nostres paisatges en el futur. I que cal una planificació i una visió, perquè sense això no es podrà canviar res, i els canvis en el paisatge seran automàtics, sense reflexió, sense que la gent els decideixi, només fruit de motivacions econòmiques o d’altra mena, però que s’allunen del bé comú, que això és el que s’ha de perdre. [Montserrat Serra]