<<< retrocedir  Seguint la panoràmica, veiem el nus de comunicacions principal de la ciutat amb la C-17, la C- 58, l’AVE i la RENFE. Aquestes comunicacions són les que fragmenten municipis com Montcada i Reixac (just darrera Can Cuiàs), i aïllen el barri de Vallbona o els cultius de la Ponderosa.

Enclavat a la falda de Collserola i amb panoràmica sobre la vall del Besòs, trobem Ciutat Meridiana. En aquesta ubicació estava previst fer-hi el cementiri (van trobar la zona massa humida i el cementiri es va instal·lar darrere el Turó d’en Cuiàs, el d’en Cuiàs Mort i Can Cuiàs. Mentrestant aquests terrenys formaren part d’una urbanització especulativa amb la creació de la Ciutat Meridiana, de la qual Joan Antoni Samaranch va ser un dels impulsors. Aquests barris han viscut diversos moments de conflictivitat, que va arribar al seu màxim durant els anys 80-90, amb el tràfic i consum de drogues. En plena crisi immobiliària era un dels punts negres de la ciutat amb més embargaments. Les darreres onades migratòries s’hi havien instal·lat en un moment de sous a l’alça i l’atur va fer conèixer el barri com Villadeshaucio.

Continuem l’itinerari per tal de resseguir els límits urbans de Nou Barris i aturar-nos en algunes de les moltes iniciatives singulars que s’observen en el paisatge: la Trinitat Nova, que fou gairebé tota enderrocada, identificar algun edifici de l’obra sindical dels anys 60 que encara perviu, o la fàbrica La Planta que fou ocupada pel veïnat i actualment acull equipaments lúdics i associatius.

De nou integrant-nos dins el teixit urbà, baixem per Roquetes per anar fins als ascensors del carrer Alcàntara, que foren una reivindicació veïnal, però amb l’oposició directa del veïnat afectat. El resultat és avui dia controvertit perquè si bé és cert que el barri ha guanyat en mobilitat els ascensors hi generen un fort impacte.

La següent parada es fa a les Cases del Governador, on en Pere Serra, que va ser el director de la oficina de remodelació de barris de l’Incasòl i responsable de la construcció de les vivendes, ens acompanyà i desgranà tots els detalls d’aquesta reeixida integració sociourbanística. Actualment, és el president del consell d’innovació, coneixement i documentació de l’Incasòl. Ens dirigim fins a la seu de l’Associació de Veïns, on fem un repàs a la història dels polèmics pisos. Les Cases del Governador, del 1953, es van construir per tal d’eliminar les barraques. Les vivendes, d’escassos 24 metres quadrats, on arribaven a viure fins a 14 persones, tenien les dutxes i el safareig col·lectius. S’ha de pensar que quan s’estaven fent les olimpíades a Barcelona encara hi havia gent rentant la roba en safareigs públics. Era un barri completament aïllat i els habitatges tenien grans dèficits constructius. Llavors existia una clara frontera entre rics i pobres i especialment entre la Obra Sindical del Hogar i la resta.

Endinsant-nos en el procés d’enderrocament i nova urbanització d’aquest espai, el primer que destacà fou la necessitat de fer una vivenda social atractiva i singular, a la qual cosa havia de contribuir el fet que una part era d’autopromoció. Es van planificar vivendes diferents junt amb els moviment veïnals. El procés d’enderrocament i construcció va ser gradual. Es van enderrocar 930 vivendes i se’n van construir 600. Algunes famílies van rebre les indemnitzacions i van marxar. L’estratègia va ser construir més del que s’enderrocava. El 1995 es comencen a entregar vivendes. La reforma va significar literalment cosir la ciutat. Els edificis, tots ells diferenciats, van quedar diluïts i el que havia sigut un gueto va quedar completament integrat, tant a nivell urbà com social.

Sortint del conjunt rehabilitat, ens trobem davant l’antic Cine Cristal, que va ser expropiat i actualment és un centre de persones grans tutelades, que compta amb un centre de dia.

Prosseguim l’itinerari admirant unes escultures del prestigiós escultor Jaume Plensa i Suñer, fins arribar a l’Associació de Veïns de la Prosperitat, situada a la plaça Àngel Pestaña. Allí ens rep l’Andrés Naya, fundador de l’Associació de Nou barris i del Casal Prosperitat, director de la revista El Carrer i expresident de la FAV. El Sr. Naya ens va explicar la història recent del barri, quan Nou Barris no era ciutat, i només hi havia una incipient urbanització. El barri de la Prosperitat es va construir a partir de la dècada dels 20, amb cases d’una o dues plantes i cooperatives. A partir de 1953, es posa en marxa un pla d’urbanització, amb què comença la construcció d’equipaments. Ha estat un barri amb poca vivenda social. Als anys 60-70, quan l’arribada massiva d’immigració, hi va haver conflictes: l’estafa a 100 famílies que va acabar amb una ocupació o el poblat de barraques de Santa Engràcia amb el conegut lema de “pisos sí, barracas no”. Ens explica diferents episodis que l’associació ha protagonitzat per defensar els seus espais, com per exemple la lluita amb FECSA per tal d’impedir la instal·lació d’un transformador; en el lloc on estava projectat hi havia un forat que van omplir de cotxes vells abandonats. El rol principal de les AAVV ha estat però integrador, especialment en les darreres dècades amb la nova onada immigratòria més internacional.

Vam acabar la visita a la seu de l'Associació de Veïns de la Prosperitat, agraint als organitzadors les intenses i interessants explicacions i gaudint del barri i de la plaça Àngel Pestaña. [Gemma Lozano, 13 de març de 2017]