La Vall de Lord és una històrica comarca natural situada al nord-est del Solsonès, en els límits amb el Berguedà. És un país de muntanyes abruptes on la toponímia ho resumeix gairebé tot: ressalten els colls i caps, els tossals i les moles, les roques i els puigs, les costes i les comes, etc. És una comarca on els seus habitants han mantingut més fluxos amb la capital del Berguedà i del Bages que amb la que els correspon administrativament per pertànyer al Solsonès. A la capçalera del Cardener, és una vall amb llogarets i viles que han protagonitzat revoltes històriques i que encara avui dia ens n’arriben rumors. Una contrada, en definitiva, ben peculiar i interessant que ben mereix una visita.

Així les coses, els nostres consocis no podien obviar aquest territori i calia una aproximació per fer-hi un tastet introductori tot aprofitant una sortida de tardor. El 22 d’octubre del 2016, doncs, vàrem posar rumb cap a Solsona per tal de recollir socis d’altres punts del nostre territori i escalfar motors tot fent-hi un mos; i, és que la climatologia volia fer-nos la guitza amb uns núvols densos i un plugim fred que amenaçava una sortida passada per aigua.

...la Montse Vilalta ens explicà, amb tot luxe de detalls i en un to didàctic,
la fantàstica geologia de la comarca al Museu de la Vall de Lord.

Acompanyats en tot moment pels núvols i una pluja molt minsa, vàrem encarar cap a Coll de Jou per la LV-4241, una carretera construïda a l’època de la Generalitat Republicana i que s’estira fins a Sant Llorenç de Morunys on connecta amb la que ve de Berga, les dues connexions viàries històriques de la Vall.

En arribar al punt mes alt de la carretera (1460 m), els assistents prou carregats de valor i curiositat vàrem caminar cap al mirador de la Creu del Codó, llavors sí, una bona estona sota la pluja, fet que impedia veure el paisatge imponent de la serra de Busa i els Bastets però que ens va regalar una estampa ben curiosa de núvols, boires i rocam més pròpia de la narrativa i pictòrica nipona que de casa nostra. La Montse Vilalta, geòloga i emprenedora de Divulgalord intentà fer-nos-hi cinc cèntims dels aspectes geològics més interessants del lloc però vàrem haver d’optar per aprofitar els pocs moments sense pluja i fer cap a l’autocar tot tornant caminant.

Posàrem rumb cap a la capital de la contrada, Sant Llorenç de Morunys, i aquí sí, ja resguardats de les inclemències meteorològiques, la Montse Vilalta ens explicà, amb tot luxe de detalls i en un to didàctic, la fantàstica geologia de la comarca al Museu de la Vall de Lord.

Aquest edifici, dins les dependències del l’antic monestir de Sant Llorenç de Morunys, és també la seu de l’Associació Cultural de la Vall de Lord. En Francesc Regàs, un portaveu d’aquesta entitat, ens posà al dia de la història de la Vall, sobretot de Sant Llorenç de Morunys, en un discurs extens i apassionant que va fer descobrir als assistents que els seus pobladors eren una societat desenvolupada de manera un xic autònoma donada la seva aïllada situació geogràfica. Des de rebel·lions, guerres, migracions, revoltes, i fins i tot la crema de la vila, fins a referèndums contemporanis per canviar de comarca o desobediències cíviques en temes polítics actuals han conformat l’esperit i l’empenta d’aquesta gent vinguts d’Occitània per repoblar aquestes contrades, segons ens explicà Regàs, on s’assentaren i crearen una indústria important del drap anomenat piteu, nom amb el qual ells mateixos actualment es denominen (només els nascuts al territori, però). A l’interior del museu vàrem poder veure alguns d’aquests draps piteus i uns telers antics.

La visita a la formidable església del nucli clos, amb el pictòric retaule gòtic del Sant Esperit -obra de Pere Serra, del segle XIV- i l’espectacular altar barroc de la Mare de Déu dels Colls -obra de Josep Pujol, del segle XVIII-, ens va dur a sortir pel Portal de la Canal direcció a l’Hostal Casa Joan, on un abundant dinar de muntanya va fer carregar energies per afrontar la tarda, ja sense pluges.

Així, vàrem fer camí cap a les Fonts del Cardener, un idíl·lic i conegut indret al terme de la Coma i la Pedra, prou turístic dècades ençà, que és considerat el naixement d’aquest afluent del Llobregat. Les bòfies, rasclers i fissures de la roca calcària del massís del Port del Comte, infiltren l’aigua de la pluja i la neu fins que en topar amb les capes impermeables d’argiles aquesta aflora a la superfície. Des del naixement oficial del riu, un Camí Verd de poc més de 7 quilòmetres uneix la surgència amb la vila de Sant Llorenç de Morunys; un petit grup d’agosarats caminadors varen tastar les condicions i atractius d’aquesta ruta pedestre mentrestant la resta ens vàrem dirigir cap a la capital de la contrada en autocar.

  seguir >>>

Les fotografies són de C. Pasadas.