El passat dissabte 24 d’octubre, uns quaranta associats varen efectuar la tradicional sortida de tardor, cap a les comarques del sud, concretament a l’Alt Camp, per poder pujar a la Serra de Miramar i veure des de la seva balconada bona part del Camp de Tarragona. La sortida de Barcelona va ser a un quart de nou repicat del matí, cosa que féu que després de la parada tècnica reglamentària s’arribés cap a les deu del matí al punt de la carretera dita N-240, en el tram que va de Valls a Montblanc pel coll de Lilla, d’on surt la pista asfaltada que porta a l’antic poble de Miramar. En aquest punt ens trobàrem amb un grup d’estudiants de Lleida i amb la Rosa Anna Felip, que no es perd ni una sortida, a més dels companys del territori que ens farien de guies. Després de fer les presentacions de Jordi Garcia, geògraf, gerent del Consell Comarcal de l’Alt Camp, i de Xavier Salat, biòleg, professor de l’Institut Narcís Oller i president de l’Institut d’Estudis Vallencs, iniciàrem l’ascens a la serra, seguírem els 2-3 quilòmetres de pista i salvàrem un desnivell d’uns 150 metres. Passàrem pel Mas Balasc, on hi ha unes quantes residències, i el recorregut muntanya amunt l’aprofità Xavier Salat per donar-nos explicacions sobre la geologia i la vegetació de la zona: materials del Triàsic, amb alguna complicació geomorfològica i vegetació pròpia de la solana mediterrània. En realitat l’anomenada serra de Miramar està formada per tres serres, la de les Guixeres, tocant al Francolí per l’estret de la Riba, la Carbonària, Carbonera o pròpiament de Miramar i la serra de Jordà, que va fins a Cabra del Camp.

En arribar al poble, encimbellat a uns 670 metres sobre el mar, ens trobàrem que no poguérem mirar ni el Mediterrani, ni el Camp, perquè una boira ben espessa anava pujant i no deixava veure res a més d’uns quinze metres d’on érem. Això sí, pujàrem fins a l’església, d’origen romànic, de Sant Mateu, als peus d’on hi havia el castell, des d’on en Jordi Garcia i en Xavier Salat ens donaren alguna altra petita explicació del lloc. Miramar havia format part del terme del castell de Prenafeta i des del darrer quart del segle XIII passà a dependre del monestir de Poblet, un domini que persistí fins a l’exclaustració dels

monjos a l’any 1835. Miramar va tenir ajuntament propi, i afegim ara que sempre amb pocs habitants, ja que en els fogatges del segle XIV tenia de sis a vuit llars o focs, que com a molt podrien ser una trentena llarga d’habitants, i l’expansió demogràfica del segle XVIII poc els beneficiaria. La descripció que en fa el Madoz i que correspon cap el 1845, diu que amb un horitzó clar i amb prismàtics es pot veure Mallorca, que només hi havia deu cases, produïa blat, llegums i avellanes, i comptava amb algun ramat d’ovelles. Es veu que tenia fama de poble pobre i es deia que “el rector de Miramar quan té sopes, no té pa”. En el segle XIX la petita població va ser agregada a Figuerola del Camp, municipi que abans de la fil·loxera arribà als 855 habitants, sumant-hi els de Prenafeta i els pocs de Miramar. El lloc quedà deshabitat cap els anys quaranta del segle passat, i es reconvertí a la dècada dels setanta en un nucli de segones residències.

Després que el vicepresident advertís els seus alumnes que l’antiga vegueria de Lleida arribava fins a Miramar, i en vistes que no vèiem gaire més lluny dels nassos, i que la boira refredava, es decidí deixar per un altre dia la pujada a la Cogulla a 789 m d’altitud, i deixar d’explicar els paisatges que des d’allà es podien albirar, així com altres detalls d’aquesta serralada. En contrapartida es programà seguir en autobús cap el coll de Lilla i anar a trobar la C-14 que segueix el Francolí. D’aquesta forma es podria parar prop de Vilaverd per explicar els problemes que suposen les comunicacions per l’estret de la Riba i veure des del bus l’interessant poble paperer on les fàbriques estaven i estan encara disposades en cascada per aprofitar, per mitjà d’un antic rec, l’aigua derivada del Brugent.

Es va fer una parada al costat d’una benzinera a Vilaverd, des d’on Jordi Garcia exposà els problemes de les infraestructures que passen per l’estret de la Riba, i més especialment els problemes del pas per la zona del TAV, que ha de travessar els túnels de Montblanc (el de Camp Magré, de Lilla i el del Puig Cabrer) i el viaducte del barranc de Candí. El projecte inicial del tren d’alta velocitat no va tenir en compte els problemes que podien ocasionar les argiles expansives i els guixos si s’hidrataven. Les conseqüències van ser haver de fer unes obres complementàries molt costoses, que en el cas del viaducte van significar omplir de formigó part del barranc, a fi d’aguantar els quatre pilars fonamentals del viaducte, un rebliment que va fer que l’altitud de dit viaducte passés de 70 metres a uns 25-30 metres, i uns costos de 2,9 milions d’euros. En el cas dels túnels se’ls va haver d’afegir una volta d’embocall i una xarxa metàl·lica per evitar les deformacions o fractures, amb uns costos parcials de més de 70 milions d’euros. La qual cosa comportà que el traçat del TAV de Saragossa a Barcelona hagi estat dels més cars, de l’ordre d’uns 14’4 milions d’euros el quilòmetre, incloses suposadament les obres del pas per les proximitats de la Sagrada Família.
seguir >>>