El passat dijous, 22 de maig, tingué lloc a la Sala Pi i Sunyer de l’IEC, l’anunciada conferència de Xavier Bertrana i Horta sobre Els governs locals a Europa.

A la presentació s’assenyalà que el conferenciant, que és politòleg i cap del Servei de Planificació i Avaluació de la Diputació de Barcelona, és també membre actiu del grup de recerca d’Estudis Locals (GREL) del Departament de Dret Constitucional i Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Xavier Bertrana és coeditor i un dels autors del llibre The Second Tier of Local Government in Europe. Provinces, Counties, Départements and Landkreise in comparision, editat a Nova York per Routledge l’any 2011. Té també altres publicacions editades per diferents institucions i fundacions, i en prestigioses revistes d’estudis de govern local i d’urbanisme. Actualment està treballant sobre la percepció de les polítiques realitzades pels segons nivells de govern a Europa, tema sobre el qual s’espera que surti properament un llibre.

Va partir de la caracterització comuna dels ens locals a Europa, assenyalant: a) que eren uns ens subcentrals o subestatals estesos per tots els estats europeus; b) ens democràtics amb òrgans d’elecció directa en la majoria d’estats; c) subjectes polítics amb autonomia per la gestió de les seves competències i amb capacitat d’iniciativa (a excepció del Regne Unit); d) integrats en la distribució territorial vertical del poder; e) que pivoten a l’entorn dels municipis, que serien els ens locals preeminents que ocupen el nivell bàsic de govern local.

A continuació, exposà Xavier Bertrana els diferents models d’administració local existents a Europa, establint uns eixos i variables fonamentals a partir de la regulació de la democràcia local, el seu paper i les seves funcions, i la planta municipal. A trets generals es pot parlar d’un model mediterrani, un model continental i un altre d’anglosaxó i nòrdic. El model mediterrani es caracteritzaria per un poder dels alcaldes fort, una dedicació gairebé exclusiva dels principals càrrecs electes, i un control burocràtic; mentre que a l’altre extrem el model nòrdic i anglosaxó es caracteritzaria per un poder més fragmentat per mitjà de comitès i una gran professionalització gerencial per executar les polítiques locals. En mig el model continental concedeix als alcaldes un rol més simbòlic o cerimonial, però poden complementar la seva funció amb altres càrrecs, i un poder executiu que recau en una junta de poder local.

Seguint els anteriors models establí el repartiment de funcions entre els governs locals –i, dins d’aquests, entre el primer i el segon nivell- i els governs supralocals centrant-se en les competències que serien claus pel benestar social, com la sanitat, educació, ajuts socials, etc. De forma molt resumida el model mediterrani del segon nivell tindria una funció subsidiària, basada en la cooperació i l’assistència amb els municipis per a la prestació de serveis comunitaris. En el model continental el segon nivell tindria competències i funcions transmunicipals. En el model nòrdic el govern local seria la base de l’estat del benestar i el segon nivell té unes funcions especialitzades. En el cas britànic bona part dels serveis que en altres països corresponen a un segon nivell, són facilitats i organitzats directament pels ministeris.

En analitzar la despesa pública dels diferents nivells de govern remarcava com el model de govern local fort tenia una baixa despesa pública, mentre que en el model nòrdic en que el poder local era feble, la despesa pública era alta, sent Espanya i Dinamarca, clars exemples de les desigualtats existents.

En ocupar-se de la planta municipal, Xavier Bertrana constatà també dues estratègies ben oposades: la sud o centreuropea, relacionada amb els models mediterrani i continental de govern local i la nordeuropea, relacionada amb el model nòrdic i l’anglosaxó. L’estratègia sud o centreuropea es basa generalment amb una estabilitat de mapa municipal i amb un gran poder dels càrrecs electes en les cadenes jeràrquiques i transmissores de poder dels partits polítics, la qual cosa fa difícils les reformes en profunditat del mapa municipal. Les reformes s’han de fonamentar en estrènyer la cooperació local horitzontal i verticalment. A Grècia la reducció del nombre de municipis va anar acompanyada de la creació de noves províncies per acontentar els càrrecs polítics. En el cas de l’estratègia nòrdica, aquesta s’ha basat en la concentració de municipis, tot i que en el cas de Finlàndia, un 44% dels municipis tenen encara menys de 5.000 habitants.

En definitiva als països nòrdics els governs locals s’orienten de forma preeminent a la prestació de serveis i polítiques de proximitat, tal i com ha succeït històricament als països anglosaxons, mentre que a l’altre extrem, en el model mediterrani i continental els governs locals i, en particular, els municipis s’han percebut com una font d’identitat de les comunitats locals i una plataforma per promoure els seus interessos davant el poder central mitjançant els electes locals.

La conferència, a la qual malauradament hi assistiren poques persones potser per estar a l’acabament de curs o perquè no era pròpiament una conferència de temàtica directament geogràfica, va ser seguida d’un interessant col·loqui, sobre els avantatges i inconvenients dels diferents models d’organització territorial. El ponent especificà que en teoria els models cerquen maximitzar el nivell de benestar de la població a partir de diferents estructures.

La dissertació va ser acompanyada de quadres i taules que ajudaren a comprendre la temàtica exposada, en unes qüestions que són d’un gran interès pels geògrafs que s’han dedicat a la geografia de l’administració i a l’organització territorial, perquè difícilment es poden dissenyar continents si no es coneixen amb precisió els continguts i els diferents models existents sobre aquests. [Josep Oliveras i Samitier]