Els estudis de toponímia estan en plena expansió. J. [Josep] Mascaró Pasarius —de l’obra del qual ens ocupàvem al nostre anterior article— continua el seu Corpus de toponimia de Mallorca. N’han aparegut, amb pocs dies de diferència, els fascicles setè i vuitè, que abasten les 250 pàgines, sense haver enllestit encara la lletra C. El professor Enric Moreu-Rey ha publicat el volum erudit titulat La rodalia de Caldes de Montbui (editorial Teide), del qual s’ocupà Destino, a la secció de “Vida Catalana.” I ara se’ns fa a mans una cuidada monografia escrita per un jove poeta, Albert Manent, amb el títol Toponímia de l’Aleixar i del seu terme (Tarragona, 1961), que ha editat l’Institut d’Estudis Tarraconenses «Ramon Berenguer IV» de la Diputació Provincial de Tarragona, en la seva Secció de Filologia i Història Literària.

L’obra de Manent, en la qual el poeta se’ns revela en una faceta nova, la dels estudis filològics, va merèixer el Premi Eduard Brossa 1959 de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, amb seu a Barcelona. S’hi examinen un total de vuit-cents topònims del terme municipal de l’Aleixar (província de Tarragona), aplegats oralment i documentats en una primmirada tasca complementària d’arxiu que permet recular las bases científiques del treball al segle XII.

Pel mètode emprat, el treball se situa en la línia dels estudis monogràfics sobre Sant Pere de Riudebitlles, la Riba, Reus i la Pobla de Claramunt, realitzats, respectivament, per Cristòfor [José a l’original en castellà] Cardús, Josep Iglésies, Ramon Amigó i Josep Riba, d’alguns dels quals hem parlat en aquesta mateixa secció. Todos ells vénen a constituir sengles punts de recolzament per a l’Onomasticon Cataloniae que prepara el professor de la Universitat de Chicago Joan Coromines.

Un cop feta l’escaient anotació de les fonts orals i escrites, procedents aquestes darreres dels arxius municipals de l’Aleixar i Vilaplana i de l’Històric Arxidiocesà de Tarragona, l’estudi començ per la puntualització del terme municipal de l’Aleixar i segueix amb els noms dels nuclis de població, muntanyes, rierols, barrancs i torrenteres, mines, basses, pous i fonts, partides de terres, finques i masies, ermites, horts, camins i ponts, molins, arbres singulars —entre els quals, en especial, l’alzina grossa, del mas de Borbó, l’arbre més famós de la comarca i un dels més grans, potser el més gran de Catalunya—, pedres, colls, planes, boscos, coves, eres, corrals, pedreres, forns, etc. La comarca, el nucli de població amb els seus carrers, places i cases notables. Clouen l’estudi els cognoms actuals i els malnoms tradicionals existents o desapareguts.

Un plànol esquemàtic de la població, un excel·lent mapa del terme municipal i diverses fotografies arrodoneixen el volum. En cada cas, al topònim l’acompanya, tal com és norma en aquests estudis, la pronúncia figurada i l’anotació heurística o bibliogràfica corresponent. Les vuit-centes notes a peu de pàgina són part molt important de l’estudi, no només per constituir-ne la base erudita, sinó també perquè als seus detalls plens de suggestions, es palesa la pulcritud i precisió amb què s’ha elaborat el conjunt. Hem dit ja en altres ocasions i no ens cansarem de repetir-ho, que corre pressa l’elaboració d’estudis monogràfics com el present, perquè n’és part imprescindible l’aprofitament de les fonts d’informació oral i aquestes se’ns en van amb la generació dels grans, al pas dels anys. Les transformacions esdevingudes al camp n’han canviat tant la fesomia i la mateixa essència, que s’està perdent, molts cops, la toponímia tradicional, conservada durant segles. La generació dels joves ignora el gruix dels topònims antics, tot i tractar-se de persones autòctones. No diguem res, doncs, dels immigrats, o dels casos, no menys sensibles, de despoblament del camp. Per això, saludem amb legítim goig l’aparició d’obres, como la d’Albert Manent, que arriben a temps de salvar per al futur un patrimoni tradicional de valor inestimable. [Manuel Riu; ressenya publicada a Destino, 1338 (1963), p. 50; versió catalana d’E. Bertran (2013)]