<<< retrocedir  les crítiques postmodernistes. Unes pinzellades sobre el seu republicanisme convençut, contra cants de sirena monàrquics, i del recolzament de la campanya per a la revisió del procés Dreyfus, contra el seu germà mateix, el general Joseph Vidal de La Blache, van confirmar i matisar, alhora, el toc liberal bien entendu del geògraf.

El pensament científic i vital de Vidal va entrar en interacció creixent amb el neokantisme imperant al món acadèmic i polític francès al darrer terç del segle dinou, un corrent que tant servia per a criticar els límits del positivisme comtià, arrossegat des de la primera meitat del mateix segle, com per a legitimar el nou republicanisme. La modernitat francesa, fenomen plural, ambigu i tal vegada fugisser, s’hi repenjà sense manies en proclamar la llibertat de l’individu sense perdre de vista els seus marcs limitadors. Possiblement, va ser a l’obra d’Émile Boutroux on Vidal va trobar la inspiració més evident per a distanciar-se de determinismes positivistes. Col·lega seu a l’École Normale Supérieure, tant d’estudiant com de professor, el conferenciant va remarcar el títol de la tesi doctoral del filòsof, De la contingence des lois de la nature (1874), la qual, de ben segur, no va escapar a l’atenció del geògraf en formació.

Com ja és més sabut, Paul Vidal de La Blache va recolzar decididament l’aplicació, el més estesa possible, dels programes renovats d’ensenyament a tots els nivells escolars, empesos per la III República. En aquest context, el professor Berdoulay va destacar el nou enfocament adoptat per a desenvolupar un contacte amable i eficient dels estudiants amb la ciència. En la sendera del pensament neokantià esmentat, l’aparell metodològic va prendre una importància destacada, “un pli nouveau à l’intelligence…”, amb la finalitat d’acréixer les potencialitats dels estudiants en la llibertat de pensament. Vidal va entendre, molt encertadament, que l’estudi de la geografia seria una eina imprescindible per a la formació de la personalitat dels infants.

La quarta direcció del pensament modernista de Paul Vidal de La Blache repassada per Vincent Berdoulay va ser la del conflicte entre

l’autonomia de l’individu i el determinisme ambiental. La solució adoptada pel geògraf, el concepte de gènere de vida, pot semblar un retrocés vers la tradició, per la manera com tracta d’harmonitzar l’individu amb la natura. Sens dubte, ha estat una de les facetes del seu pensament més potinejades pels seus detractors, postmodernistes o no. Ancorat com estava en el liberalisme econòmic del moment, és improbable que Vidal hagués entrevist la concepció classista de la societat com una alternativa d’explicació i superació del conflicte. El concepte de gènere de vida no era un retorn mental ras i curt a l’ordenament estamental preindustrial i liberal, estirat fins a regular les relacions dels humans amb la natura. Crec interpretar correctament les paraules del professor Berdoulay en anotar que Vidal hi cercava, en el concepte, el model de solidaritat que pot vèncer les adversitats col·lectives.

Certament, Paul Vidal de La Blache era més proper a les solidaritats en la diferència que de les unanimitats de conveniència. El conferenciant va destacar el “solidarisme” geogràfic de Vidal com un valor republicà contra el tradicionalisme, així com un nexe necessari i neokantià entre l’individu i les institucions de l’Estat. És en aquest context com cal entendre el regionalisme militant del geògraf, el més sovint produït de bracet amb el seu bon amic Pierre Foncin. És a dir, com un ens regulador territorial que, de conjunt amb les institucions associatives, temperés els excessos socials de l’economia liberal. Així, la geografia, el republicanisme i el neokantisme es recolzaven mútuament en unes regions per a l’acció.

La sisena i darrera direcció del pensament de Paul Vidal de La Blache passat pel sedàs de la crítica de Vincent Berdoulay, va ser la relativa a l’horitzó territorial i ambiental contemplat pel seu pensament científic: nacional o global? L’amplitud de la seva bibliografia i cartografia pedagògica sobre França, així com la notorietat del Tableau de la géographie de la France (1903), l’ha encasellat com a geògraf nacional, sense les perspectives globals tan cares a l’actualitat. Cal dubtar-ne molt. La unitat ambiental terràqüia és una altre aspecte

essencial del seu pensament geogràfic. No en falten pas de referències als textos metodològics i regionals publicats a Annales de géographie, dels quals el professor Berdoulay va fer l’esforç, i amb molt de gust segons ell mateix va manifestar, de projectar-ne una bona colla en la versió en català de la SCG.

De conjunt, els sis apunts sobre les actituds de Paul Vidal de La Blache en relació amb el seu entroncament amb la modernitat, fan pensar més aviat amb un cert distanciament respecte del corrent, però sense desmarcar-se’n de cap manera. Deixem constància d’aquesta conclusió final de la crítica de l’estereotip (negatiu) endossat a Vidal per les darreres generacions de geògrafs, sobretot les dels mateixos francesos. Molt ben conjuminada, gens embolicada i esplèndidament il·lustrada, l’exposició del professor Vincent Berdoulay va ser un model de bon ordre i claredat. Confiem veure-la publicada a Treballs de la Societat Catalana de Geografia ben aviat. Mentrestant, valguin aquestes notes a tall de resum. [Pau Alegre, 29 d’octubre de 2013]