les persones que van tenir amagada la imatge a casa seva i la que la va tornar personalment. En total, 22 testimonis recuperen la història del segrest. A més a més, l'obra aporta altres dades inèdits, com la ruta d'amagatalls on va estar dipositada la imatge durant els quatre anys que va estar il·localitzable i els detalls de l'operació per retornar-la al santuari. Així mateix, reprodueix diversos documents de gran interès no divulgats fins ara. El llibre de Castellet i Felip omple a bastament el buit documental.

Per tant, una peça excel·lent de periodisme d'investigació. Tanmateix, autor i autora no defugen les interpretacions, més enllà del relat imparcial dels fets. Serveixi de mostra el fragment de l'exposició de l'organització de l'actuació: "Les motivacions dels membres de l'escamot a acceptar aquella "feina" i dur-la a terme eficientment foren ben diverses (...) Actuaren, en certa manera, com inspirats en el carbonarisme italià del començament del segle XIX, organitzats en societats secretes, i, com a tals, durant gairebé cinquanta anys han mantingut tossudament l'anonimat. Ara, finalment, sabem amb més precisió qui eren." [p. 63]

Especialment interessant és saber com van retornar la talla romànica, de forma clandestina, amb la complicitat del bisbat d'Urgell. Després de quatre anys, sis mesos i divuit dies de segrest, la marededeu va ser retornada a Núria. En aquest temps les exigències dels activistes s’havien acomplert totes i el 28 de gener de 1972, just el dia que prenia possessió el nou arquebisbe de Barcelona Narcís Jubany, la imatge fou retornada a un delegat del bisbe d’Urgell. Aquesta va ser una de les primeres grans victòries del catalanisme contra el règim franquista.

El segrest de Núria ha estat, fins avui, una de les accions del catalanisme antifranquista més desconegudes per la prudència dels seus autors, els quals haurien hagut d'assumir responsabilitats, no només per l'acció política sinó també per la desaparició d'una talla romànica de gran valor. A més a més, segons Castellet i Felip, els autors n'haurien d'haver assumit la responsabilitat moral. En carregar els neulers de l'operació a una suposada "Comissió de sacerdots i de militants d'Acció Catòlica", distreien l'atenció dels policies i els guàrdies civils cap a ells; "és natural que fos així --remarquen els autors del llibre [p. 74] --, però és descoratjador constatar que encara ara reconeguin que no tenien cap sentiment sobre la possibilitat que es culpessin persones que no hi tenien res a veure." [Pau Alegre]