Maresme, Vallès Oriental, Bages, Osona, Berguedà, Cerdanya i Pallars, havien augmentat del 100 al 200%. És curiós com les comarques de Barcelona, de la Noguera (Balaguer), Segrià (Lleida), Terra Alta (Gandesa) i les Garrigues (les Borges Blanques) havien disminuït de població aquells anys considerats. La resta de comarques havien augmentat lleugerament la població en la proporció del 25% en el nombre de llars.

Quines podien ser les causes dels augments o minves de la població? En la disminució deuria de pesar molt l’emigració a d’altres zones més afavorides per la natura. L’increment extraordinari d’algunes de les comarques frontereres amb França i d’altres més al sud podria endemés ser resultat de l’emigració francesa, que per estudis d’ Emili Giralt i Jordi Nadal, sabem que havia estat molt forta i eren molt nombrosos [els francesos] cap a mitjans del segle XVII. Pel que fa a la resta, l’augment regular podria ser el corresponent al moviment natural de població.

La densitat personal de començ del segle XVIII per al Principat de Catalunya, Iglésies la fixa en uns 12 hab./km² (actualment uns 110), que efectivament no era una població extraordinària. La manca d’indústria i l’escàs comerç del qual es queixava Aparici a principis de segle, podrien explicar la reduïda

població d’aquells temps. Això no obstant, un observa que les principals ciutats del moment no eren precisament les mateixes que destaquen en l’actualitat. Sabadell, Terrassa, Badalona i l’Hospitalet pràcticament no hi compten. Per a l’any 1725, Barcelona tenia 5.481 focs o llars i la segona ciutat resultava ser l’episcopal de Vic, amb 1.448. La seguien Tortosa amb 1.100, Manresa amb 1.000 i Mataró amb 1.029. Girona posseïa 930 focs i era seguida per Tarragona amb 808; i venia després Cervera amb 800, que havia augmentat notablement de població, probablement gràcies a la instal·lació de la Universitat, traslladada des de Barcelona. Seguien en importància Reus amb 740, Lleida amb 760, Olot amb 668, Valls amb 666, Vilafranca amb 550, Vilanova amb 531 i Igualada amb 508. La resta de poblacions no arribaven a 500 habitatges. Per ordre de nombre de població en 1725, venien Blanes, Ripoll, Figueres, Berga, Cardona, Sant Feliu de Guíxols, Sitges i Balaguer, que superaven les 400 cases. La resta era molt més petita; posem per cas Terrassa (sense comptar-hi Sant Pere) que aleshores tenia només 388 habitatges. [Article de Salvador Llobet, signat amb el pseudònim Montis, publicat a Destino núm. 1.130, 4 d’abril de 1959, p. 29, amb el títol “Els catalans al segle XVIII”. L’edició de l’obra d’Iglésies va comptar amb un ajut de la Fundació Josep Massot i Palmés .Versió catalana d’E. Bertran]