un fenomen que pren cos durant el darrer terç del segle divuit. A Catalunya, la societat que s’acabaria denominant Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), serà l’exemple més brillant i perseverant de la torxa del progrés. Altres iniciatives, en canvi, s’encendran i s’apagaran amb la rapidesa d’un llumí. En fi, n’hi haurà que ni seran fundades, tot i que, per esperades i desitjades, no van faltar iniciatives per a engegar-les. El cas més clamorós és el d’una Societat Econòmica de Barcelona d’Amics del País (SEBAP), la qual no seria creada efectivament fins a 1835, a semblança de les impulsades i efectivament fundades a la resta d’Espanya pels il·lustrats setcentistes. En cercar indicis prohibicionistes en els papers produïts pels membres d’aquestes societats, Lluch destaca, en els capítols del cinquè al setè, la transcendència de les institucions i activitats desplegades per la Junta de Comerç per a l’ampliació de coneixements aplicats, i de les reunions científiques celebrades a la RACAB, amb les memòries de resum corresponents, totes les quals va ser ordenades, examinades i divulgades a consciència per l’autor.

Els capítols del vuitè a l’onzè són dedicats a l’estudi de l’obra de diverses personalitats del tombant del segle divuit al dinou, les quals, d’una manera o altra, coneixien i valoraven l’empremta econòmica de la

indústria cotonera plenament desplegada (filat, teixit i acabat), així com la de les noves tècniques i màquines que en van permetre la producció massiva. En especial, i entre altres, l’autor destaca la figura de Jaume Amat, l’obra del qual contrasta amb la de Llàtzer Dou, rector de la Universitat de Cervera i diputat a les Corts de Cadis, de qui destaca la contradicció, potser inevitable, d’haver defensat el prohibicionisme en la seva introducció a la primera traducció castellana de La riquesa de les nacions d’Adam Smith. Sobre un autèntic contrasentit –destacava Lluch–, el Dr. Dou se’n sortia prou bé: enterrar el mercantilisme sense abjurar del prohibicionisme, el qual no prendrà carta de naturalesa com a proteccionisme fins a l’afermament de la nova indústria, gràcies a l’aplicació de l’energia tèrmica i l’arraconament de les institucions senyorials que la llastaven, a partir de 1834. Ernest Lluch recorda els diversos intents d’industrialització efectiva assajats des de 1814 fins aquella data i, sobretot, el pensament de les personalitats que van cobrir-les ideològicament i científica. Així, rebla la trajectòria del pensament econòmic a Catalunya (1760-1840) amb una extensa presentació i valoració de l’obra de Fra Eudald Jaumeandreu, qui des d’una perspectiva renovada va saber sintonitzar plenament amb els desitjos de la burgesia catalana industrial de nova soca. [Pau Alegre, març de 2013; a partir d’uns apunts de lectura de 1992]