Valgui la nota que ara enceto com a recordatori d’una obra la qual ha influït decisivament en la recerca de la generació d’historiadors emergida durant els quaranta anys escolats des de la seva publicació primera [2a. ed.: 2009]. En efecte, pocs han estat els llibres d’història de Catalunya editats durant la segona meitat del segle vint que hagin gaudit d’un predicament tan insistent, i, entre els que caldria escollir de totes passades, només se m’acudeix el volum tercer de la versió catalana de Catalunya dins d’Espanya moderna de Pierre Vilar. En bona mesura, la tesi doctoral d’Ernest Lluch, defensada l’any 1970 a la Universitat de Barcelona, la qual esdevindria el llibre que extractaré tot seguit, se situa en l’estela d’aquella obra decisiva sobre un segle, el divuit, transcendental en l’evolució del territori, de l’economia i de la societat catalana que feia via cap a l’època contemporània. Però no n’és pas un apèndix. Té vida pròpia.

Els quatre capítols primers són dedicats a les manifestacions de pensament econòmic dels estudiosos catalans de la segona meitat del segle divuit, una volta l’autor ha certificat que de la primera meitat no hi ha res per aprofitar. Romà i Rossell, Antoni de Capmany i Jaume Caresmar, entre els més coneguts, són autors que, de lluny o de prop, recolzen les seves

anàlisis econòmiques en les tesis mercantilistes arrossegades de feia temps. Com també ho feien homes que Lluch recupera oportunament, posem per cas, Tos i Urgellés o bé Marià Oliveras. En el repàs dels escrits de tots aquests autors, i encara algun altre d’escadusser, l’autor malda per a identificar, en un exercici d’erudició de les fonts tan aprofundit com abassegador, les manifestacions primerenques de prohibicionisme envers els productes manufacturats estrangers que podien competir avantatjosament amb els dels fabricants locals, immersos ja, de 1770 en endavant, en el corrent transformador del capitalisme comercial en un veritable capitalisme industrial. Ernest Lluch identifica indicis, traces i besllums d’actituds prohibicionistes de mercaderies en un context de pensament que no s’havia deslliurat ni del judici positiu dels tòpics mercantilistes, ni de nombroses cotilles institucionals de l’Antic Règim que entorpien decisivament la transformació, posem per cas els gremis.

La creació de societats d’experts en les aplicacions pràctiques dels procediments industrials renovats, des dels nous artefactes mecànics fins als avenços químics, i d’estudiosos versats en el coneixement de les potencialitats de les “riqueses” del país, és