En definitiva, aquest compendi reflecteix una forma de treball que articula tres nivells: històric, antropològic i filològic. Tot plegat dut a terme a base de trepitjar terreny, de conèixer els informadors adients de cada vilatge i de contextualitzar evolutivament -documentalment- cada referència onomàstica. I no cal dir que aquesta trajectòria va anar congriant el mestratge envers nous estudiosos d’aquesta branca de la filologia. Aquesta fita de relleu -de vegades aconseguida amb un subtil suggeriment sobre un possible treball inicial a dur a terme amb col·laboracions en publicacions d’abast local- ha aconseguit que la part meridional del Principat sigui la regió mes destacada en treballs sobre noms de lloc i de persona.

Jordi Ginebra al pròleg de l’obra fa avinent, amb raó, que «els noms no són etiquetes neutres i intranscendents». Precisament la conclusió d’aquest estudi es fer adonar que la llengua no és tan sols un mitjà de comunicació, sinó que esdevé un factor essencial de transmissió d’una concepció del món. Per això, Josep Iglésies a l’hora de prologar la primera recerca d’Amigó, Els topònims de la ciutat i el terme de Reus (1957), destacava que l’autor no únicament tractava els mots com a coses, sinó que maldava per encabir-los en una tradició cultural, que en el cas del programa amigonià sempre va voler dir compromís patriòtic, car «els noms de lloc -escrivia el geògraf i humanista- no són enterrats en el cor de la roca inanimada, sinó vius en la boca del poble i en l’expressió del verb comú».

Llarga vida entre els molts acadèmics de qui has estat mestre, Ramon, encara que traspassessis abans que la Universitat Rovira i Virgili t’hagués pogut nomenar Doctor Honoris Causa. [Xavier Ferré a Presència, 2098 (2012), p. 30-1]