Entre l’atraient abruptesa de l’alta muntanya pirinenca i l’humanitzadíssim paisatge de la plana, la zona de muntanya mitjana que a partir de 500 m d’altitud ens ofereix alçades no massa superiors als 1500 m permet, a més dels pobles, un habitacle humà dispers al costat d’un variat paisatge vegetal. Aquesta muntanya constitueix, doncs, el marc idoni per a la pràctica d’un excursionisme estudiós que malauradament s’està perdent i que ha quedat admirablement reflectit en l’obra i en la figura de Cèsar August Torras.

Dins aquesta assequible muntanya mitjana a la qual pertany la Garrotxa, la Vall del Bac és un petit enclavament força desconegut més enllà de la seva comarca estricta. És, de fet, un racó de món on l’excursionista no sovinteja massa i el vehicle normal hi troba un accés massa precari. No és una vall extensa que aplegui nombrosos pobles, com són la Vall d’Aran o la Vall de Ribes. No és la vall d’un riu, és la vall d’una riera. Petita i amagada, el seu poblament eren les rústiques masies escampades pels seus vessants, i el seu culte, les humils esglesioles romàniques, unes i altres totalment identificades amb el paisatge.

Si he escollit de parlar d’aquesta vall és perquè justament aquest racó de món m’ha semblat digne d’ésser conegut i estimat. La contemplació de la plàcida harmonia entre l’arbre i la pedra vella inclou la possibilitat de desvetllar l’interès per l’arbre i per la pedra vella, i per tot allò que aquests dos elements signifiquen. I aquest bocí de terra té també la seva petita història, vinculada sobretot als temps medievals del comtat de Besalú.

D’altra banda, l’excursionista actual tendeix gairebé sempre a fer del cim la fita principal de la seva sortida. Per a assolir-lo, moltes vegades ens cal caminar per la vall. Caminar de pressa, perquè la vall és de pas. No hem après a mirar la vall. És molt més freqüent i més fàcil embadalir-se davant una panoràmica de dalt un cim estant i contemplar la vall menuda als nostres peus que no pas esforçar-se a resseguir-la per a descobrir-hi la bellesa d’uns racons que normalment passen desapercebuts.