Resseguint la comarca i, millor encara, examinant els mapes d’edició recent (Farell, Bertí, Montseny, d’Alpina, per citar els més representatius) hom es fa càrrec immediatament del laberint o laberints, sense cap il·lació entre ells, que resulta de l’entrellat de les «Urbanitzacions». Junt amb el creixement que podríem dir lògic dels nuclis de població principals, i amb els nous «Polígons Industrials» que s’han creat de poca relació amb els habitatges o vivendes dels treballadors, es veu que no solament el paisatge del Vallès ha estat mutilat en el seu antic sentit idíl·lic, sinó que ho ha estat en forma poc racional.

Però cal fixar-se en la realitat. El paisatge, agradi o no, és així. I Galobart l’estudia tal com és i sense partits presos. No amaga la seva desil·lusió, car ja en la Presentació ens diu que espera que amb el coneixement de la realitat del paisatge actual es pugui arribar a un ordenament més equilibrat de la comarca, presagi d’un nou equilibri humà.

Apart d’elogiar el valor geograficohistòric de l’estudi, ens resta fer constar amb quin gust hem vist aquest treball d’un exalumne de la nostra facultat. Lluís Galobart és un home concentrat, introvertit, però que medita i també fa meditar als propis alumnes de l’Institut on explica així mateix Geografia i Història, com es demostra en el propi llibre. És un exemple didàctic del que podem o hem de fer els professors, de plantejar problemes vius als futurs homes que anem formant. [Salvador Llobet]