Onofre Rullan, professor de Geografia al Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears, va guanyar amb aquesta obra el premi Lluís Solé i Sabarís de Geografia de l’Institut d’Estudis Catalans, 2002. L’extensa síntesi que ofereix sobre la història del paisatge cultural illenc s’estructura en tres grans parts: l’entrellat de les fronteres demarcades per la natura, la construcció de l’artifici territorial i les fronteres que demarquen la natura i els humans ensems, amb unes conclusions prospectives. La inclusió de nombrosos mapes i diagrames, extrets de l’àmplia i raonada bibliografia de base -de valor inestimable-, reforça notablement l’interès i la delectació amb la qual se segueix la lectura.

En la primera part, el professor Rullan exposa la trajectòria del paisatge de l’illa d’ençà la seva individualització física respecte del continent. Ja fa més de dos milions d’anys que el mar la separà de la península Ibèrica i d’Àfrica. La insularitat respecte de Menorca és més recent, de l’època postglacial, uns tres o quatre milers d’anys enrere. Rullan completa la història del modelatge morfològic de Mallorca -la serra, el pla i els turons- amb notes sobre la potència, veritablement notable, del gradient climàtic i del predomini de l’alzina sobre el roure en el domini biogeogràfic. La construcció dels paisatges

culturals mallorquins s’inicià cap al 2.500 aC, més o manco, amb l’arribada dels humans. L’afaiçonament del territori a les seves necessitats i dèries es pot dividir en dues grans fases. Atesa la seva gran amplitud, Rullan pot usar el símil dels dos grans paroxismes orogènics del relleu, l’hercinià i l’alpí, per exemplificar-ho. Mentre que del primer es conserva ben poca cosa, del segon encara experimentem les conseqüències. En altres paraules, si dels processos d’instal·lació d’aquells primers pobladors i de l’empremta cultural fixada en el territori pels romans no n’ha restat gairebé res, altra cosa succeeix amb els processos i les empremtes deixades pels pobladors del darrer mil·lenni.

Així, d’ençà l’any 903, data en la qual l’illa de Mallorca s’incorporà a l’òrbita del món musulmà, i fins a l’actualitat, les transformacions del seu territori poden classificar-se per la successió de quatre grans etapes: la musulmana fins al 1229, amb l’arribada de la host de Jaume I; la catalana fins a la nova planta borbònica de 1715; l’espanyola fins al 1955, quan el negoci turístic començà a ser significatiu, i l’europea d’aleshores ençà. Aquesta seqüenciació, ben discutible, és per això mateix una altra de les aportacions del llibre. L’empremta ramadera i el model de poblament agrupat en llogarets és encara viu en aquells sectors de l’illa en els