per tot és clar, però no ho vaig aprofitar... Això vol dir que tenia una mala preparació.” [X] La passió per la botànica i per la seva divulgació, activitat en la qual va excel·lir, no se li desvetllaria fins més endavant, als anys quaranta. Precisament en aquests anys, Ramon Violant i Simorra li va haver de revelar el gran valor etnogràfic de les seves fotografies, fetes gairebé com a “entreteniment”. Masclans les va cedir al fons documental del Museo de Industrias y Artes Populares del Poble Espanyol de Montjuïc, que Violant estava endegant. És d’aquest fons, i de les que restaren en poder de l’autor, d’on procedeixen les fotografies reproduïdes en el llibre.

La col·lecció fotogràfica s’inicia amb l’acostament a les Iglésies pel camí, encara no hi havia carretera, que passava a frec del riu de Bellera. La seqüència és, gairebé, una veritable descoberta de la vall a través de les panoràmiques dels pobles de Senterada, Sarroca, el Xerallo d’abans de la cimentera,... Precedeixen les perspectives de les Iglésies, preses des de diversos angles, cada volta de més a prop, fins a endinsar-se en l’interior de la caseria pels espais de circulació anomenats, més aviat per convenció, carrers i places: “Fa un fred a l’hivern! Com que tenen

bestiar, la plaça sempre estava fangosa i plena de porqueria... tot era brut.” [8] En una altra fotografia hi ha una dona que està fent bugada al rec que voreja el poble, amb els arbres despullats i restes de neu a la canal, i Masclans li deia a Ros que “de vegades amb gel i tot. Feia un fred que pelava, i posaven les mans de tant en tant a una galleda d’aigua calenta, quina vida tan dura!” [19] Segueixen les fotografies de tipus humans: el llauner ambulant amb les seves andròmines, els pastors, “allí tots eren pastors i el bestiar era la manera de viure” [29], el carter tan esperat, les mestresses de pell esquarterada; les de les activitats: la mallada, la xolla, les fires...; i les de les ancestralitats: les dones amb caputxó, els homes amb barretina musca, l’aplec de Castellgermà, etc. Acaba amb una volta pels pobles del rodal: Benés, Perves, Manyanet i el Mesull, i altres, sense oblidar els dos casals de Santa Coloma d’Erdo amb la seva gent.

La col·lecció es complementa amb un grapat de fotografies dels nois i les noies de l’escola Joan Lluís Vives de Sants, els “nens contents” (1931-36), i de cases i camps de Fresnedo de Sil, el poble lleonès dels “nens tristos” (1941). Tota una lliçó d’humanitat servida a través d’imatges que, més que no pas glaçar el temps, ens el fan reviure càlidament. [Pau Alegre, octubre de 2010]