Surant sobre un oceà de noms i dates –enfarfec hàbilment dissimulat pel conferenciant, val a dir- cal assenyalar el relleu atorgat a les figures de Gerard Mercator i Nicolas Sanson com a capdavanters de les dues primeres escoles abans citades. Els Països Baixos i França foren els llocs on s’editaren els mapes de Catalunya de referència, gairebé tots, fins ben entrat el segle divuit. Barella va comentar detalladament els trets distintius de la forma i figura atribuïda al territori català en els mapes inclosos en la munió d’atles i col·leccions editats a partir d’una edició tardana del Theatrum Orbis Terrarum d’Ortelius, entorn de l’any 1600, fins als de Tomás López i els seus fills a les acaballes del segle divuit. L’interès per a la decoració dels mapes va constituir l’altre contrapunt a les notes biogràfiques de mant cartògraf europeu de l’època moderna. Per acabar, el conferenciant va repassar de manera sumària, amb una bon anecdotari, els encerts i els errors en la representació d’alguns elements geogràfics destacats: la frontera hispano-francesa, la fesomia orogràfica, la xarxa hidrogràfica sense oblidar l’articulació costanera, la xarxa de camins amb els seus ponts, el dibuix de les places fortificades, la divisió territorial i la toponímia.

El text de la dissertació pròpiament dit [5-40] porta diversos afegits. En primer lloc, una selecció de trenta-una citacions bibliogràfiques [41-42] entre les quals predominen els manuals i les obres de referència sobre història de la cartografia de la primera meitat del segle vint. La representació dels autors de casa és escassa en noms però extensa en títols. Cal remarcar que tant Ignasi M. Colomer com Josep Iglésies, amb onze i tres citacions d’articles de la seva autoria,

també són citats, molt afectuosament, al llarg de la conferència. El segon afegit [Apèndix I, pp. 43-44] consisteix en la llista “dels exemplars identificats per l’autor no citats en la bibliografia coneguda a l’època de la seva troballa” els quals havien estat esmentats com una justificació de la temàtica de la lliçó, tan allunyada a la del tèxtil. El tercer [Apèndix II, pp. 45-55] és un resum molt abreujat i destil·lat de bibliografia antecedent sobre la història de la cartografia des dels temps més reculats fins al segle XVI. Dit de manera més prosaica, ve a ser la història d’aquells mapes que el col·leccionista no podrà aconseguir gairebé mai, ja sigui perquè han desaparegut o bé perquè “els que perduren són, evidentment, peces de museu poques de les quals són a mans privades” [6]. El darrer afegit a la conferència és un quadre cronològic [56-72] en el qual es posen en relació les dates de fets històrics amb significació política i artística amb les de les trajectòries vitals dels cartògrafs dels tres segles moderns.

La publicació de la conferència de 1977 només va ser la primera contribució acadèmica d’Albert Barella en el domini de la història de la cartografia. En vindrien moltes més. Són nombrosos els articles de la seva autoria versats sobre les característiques dels mapes de Catalunya d’època moderna i sobre la interpretació del territori que oferien publicats a diverses revistes científiques, entre les quals Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Tot plegat, constitueix una contribució de primera línia a la història de la cartografia catalana que cal no oblidar.

[Pau Alegre, 5 de maig de 2009]