Albert Barella (1914-2001), tècnic i investigador eminent en el ram de la indústria tèxtil, va saber trobar la manera de poder dedicar una bona part de la seva empenta d’estudiós infatigable a la geografia i a la cartografia. Durant anys va fer-ho en l’àmbit privat, com a col·leccionista documentat i entenimentat de mapes de Catalunya i del territori català. Així, els seus coneixements sobre aquest tema el van portar a formar una col·lecció d'unes 180 peces entre les quals es troben exemplars de gran valor pel seu significat històric, per la seva vàlua cartogràfica i, també, per la seva raresa en el mercat. En paraules de Montserrat Galera (2001), “ens estem referint, doncs, a una de les col·leccions privades més interessants de mapes de Catalunya”. Aquesta activitat, però, no va veure la llum pública fins a mitjans dels anys setanta i, encara, d’una manera subreptícia, gairebé d’esquitllentes.

L’any 1977, en ser nomenat professor d’investigació tèxtil del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), entitat amb la qual treballava ben bé des de 1955, li va correspondre oferir una lliçó pública com a signe de presa de possessió del càrrec. La va dictar a la sala d’actes de la delegació a Barcelona del CSIC el 26 d’abril d’aquell mateix any i va ser recollida en el llibret que ara comentem. Per a justificar la “gosadia d’irrompre en un terreny tan aliè a les seves activitats professionals”, Albert Barella va

posar la temàtica cartogràfica com la seva segona vocació de recerca i no es va pas estar de manifestar, amb la modèstia que fa al cas, que la perseverança havia donat fruit en la identificació d’una quinzena de mapes de les terres catalanes desconeguts fins aleshores. La universalitat de la cultura, concretada en el coneixement i difusió a fons tant de la tecnologia tèxtil com de la història dels mapes, avalava, al cap i a la fi, la seva transmigració temàtica.

El desenvolupament de la lliçó va ser referit a l’evolució dels mapes impresos des del segle XVI al XVIII, això és des de la difusió dels procediments de gravació i impremta, cap a la segona meitat del segle quinze, fins a començament del segle dinou, època en la qual, segons Barella, com a bon seguidor de l’escola tradicional d’història de la cartografia, els mapes es perfeccionen tècnicament i perden valor decoratiu. Sense sortir dels límits factuals i formalistes imposats per capdavanters de la talla de Sir Henry R. Fordham o Leo Bagrow, va ordenar el repàs dels cartògrafs europeus d’època moderna en quatre apartats dedicats a les escoles “nacionals”: la flamenco-holandesa en la seva florida del segle XVII, la francesa capdavantera durant el segle següent, les angleses, alemanyes i italianes, més desdibuixades, i, ja sense l’encuny d’escola, l’espanyola.