augmentar així l’exactitud del metre. Les darreres planes del llibre s’esmercen a narrar les aventures, al capdavall tràgiques, de Mechain, qui morí empestat de febre groga a Castelló de la Plana el 1804, i, per compensar, les més entretingudes, còmiques a estones, de Francesc Aragó, l’aleshores jove promesa científica rossellonesa, per a plantar i mesurar estacions geodèsiques a diversos cims inhòspits i remots del País Valencià i les Illes.

L’esclat de la revolta antinapoleònica a Catalunya i a Espanya va fer inviable la continuïtat dels mesuraments. Aragó se’n va sortir pels pèls de tornar a França sa i estalvi sense perdre la documentació recollida després de viure un any sencer (1808-1809) amb l’ai al cor. Tot plegat, val a dir, amb un resultat pràctic ben miserable: la prolongació de la mesura del meridià no feia variar significativament el prototipus de metre i l’Acadèmia de Ciències parisenca no va creure oportú molestar l’Emperador per a implorar-li un nou decret sobre una fotesa com aquella.

Han estat diversos els llibres escrits i publicats sobre el tema d’ençà l’aparició dels que comento i l’han ampliat, de ben segur, en molts topants. Tanmateix, el text fluït i equilibrat d’Enric Moreu-Rey abasta tot allò que li és essencial, decantat, com és natural, vers les operacions de mesura del meridià a les terres catalanes i conserva un valor pedagògic exemplar. Aspectes tècnics prou complicats, com els procediments de triangulació geodèsica, posem per cas, són explicats de manera entenedora sense caure en caricatures deformadores. Ja voldrien explicar-se tan bé molts professors de cartografia! Això, afegit a la qualitat literària ja esmentada, fa que el llibre sigui un veritable ham per a saber-ne més, la qual cosa és l’objectiu final de qualsevol divulgació ben feta. Tant de bo en disposéssim de molts d’altres! [Pau Alegre, 20 de febrer de 2009]