En bona mesura, el llibre reflecteix les impressions de l'autor, caçades gairebé al vol durant el seu primer viatge a aquell “poble català d'Itàlia”, sobre l'estat de la llengua i de la cultura traspassada de generació en generació d'ençà l'arribada i instal·lació dels primers pobladors vinguts del Principat en el segle XIV. Per tant, és una obra que no pretén assolir unes conclusions contrastades a partir d'una anàlisi sistemàtica sinó que, en paraules del mateix autor, vol ser més “un llibre d'expressió sentimental que d'altra mena”. Tanmateix, declara que “altrament, no descartem la possibilitat d'emprendre, en futura ocasió, una obra de més basament científic sobre el tema, tan entranyable.” [8] No és ara el moment de comprovar si el desig ha estat acomplert. Si més no, les repetides estades efectuades per Pere Català i Roca a la Barceloneta de llevant durant el mig segle llarg d'existència que li restava, així com la pruïja per saber-ne més, el van convertir en un veritable ambaixador de Catalunya a l'Alguer.

Aquell viatge de mitjans segle vint s'esqueia més de cinquanta anys després dels efectuats per Eduard Toda, cònsol d'Espanya a Càller a les acaballes de segle dinou, i de la publicació

dels llibres que li van suggerir les seves visites com, per exemple, Records catalans de Sardenya (1902). Aprofita, ça com lla, nombroses referències estretes d'aquella bibliografia primerenca per tal d'il·lustrar l'evolució soferta per la societat algueresa. En destaca l'assecament dels aiguamolls de la seva rodalia a l'època feixista i la consegüent erradicació de la malària, el flagell arrossegat durant centúries. En aquesta perspectiva de llarga durada, la persistència de la malura fa que, a parer de l'autor, sigui “quasi incomprensible que a l'Alguer hagi continuat la parla catalana puix hi ha hagut temporades fatídiques, fatals per a la vida de la població, temporades en les quals l'Alguer ha romàs poc menys que deserta del tot, allunyats els seus moradors per les epidèmies” [48]. Val a dir que les aportacions documentals sobre aquesta temàtica, manllevades d'una àmplia bibliografia, són considerables, la qual cosa deixa en entredit la “dolença de la percepció científica” [8] de la qual l'autor s'excusa en la introducció.

La percepció de la llengua catalana per part dels sards i dels italians és un tema recurrent en les planes del llibre, i, sobretot, a l'apartat quart titulat Fidelíssima – Fedelissima. En