2. Tanmateix, a mesura que anava avançant en la lectura del llibre canviava En el valle de Elah per Easy Rider de Dennis Hoper; no, però, pel que fa a la finalitat d'ambdues obres, llibre i pel·lícula, no contracultural, ni tan sols crític el primer i sí alternativa i transgressora la segona, sinó a la diversitat i pluralitat de territori i gent que llegeixes en el llibre o veies en la pel·lícula. El mirall americà ni amaga ni explicita cap discurs i aquesta és una de las grans virtuts del llibre. És molt fàcil escriure dels EUA i fer-ho, encara que no es vulgui, amb prejudicis, amb càrrega més o menys ideològica. Doncs bé, l'Ignasi fa el realment difícil: escriure sobre USA sense ser finalista, sense fer cap anàlisi econòmica, política, social o cultural. Escriu i relata, senzillament, i això és el més laboriós, el que ha vist i sentit, com una càmera de fotografia que té sensibilitat.

3. Aquesta autoestima que tenen els nord-americans cap el que tenen com a seu, del tot irrenunciable, i que tan bé ens explica l'autor, sembla que es vulgui implantar també a la vella Europa, tan mancada ens diuen d'aquesta autovaloració. Arribat a aquest punt vaig deixar el cine, les pel·lícules, i em va venir al cap les últimes eleccions presidencials franceses. Tots dos candidats, tant Nicolas Sarkozy com Ségolène Royal, van fer del 14 d'abril i de la necessitat de celebrar-lo com a prova inequívoca de patriotisme, cap i casal de les seves campanyes, baixant fins i tot al detall de recomanar amb extrema vehemència que cap francès no deixés de penjar la tricolor al seu

balcó tal dia. Una mena d'identificar el propi davant la forta immigració? No ho sé, però molt possiblement l'Ignasi s'hagi anticipat a explicar una de les claus americanes que Europa, o millor, els països europeus, volen fer seva també a curt termini: l'autoestima, l'amor a les pròpies essències, que està per sobre de qualsevol forma d'Estat, de qualsevol govern, de qualsevol exèrcit, en definitiva, allò que cada país té com a natural, com a perenne. El que no està gens de clar és que aquesta manera de ser sigui monopoli dels americans i la seva importació de molt dubtós èxit.

4. L'última virtut a destacar del llibre és que en cap moment l'autor no utilitza els tòpics clàssics que identifiquen els EUA. No parlar, per res, en 228 pàgines, del seu imperialisme, de la seva prepotència, de la seva economia explotadora, del seu racisme o del seu anticomunisme, és digne de destacar. Però és que tampoc no fa referència a cap de les icones d'artistes, esportistes, polítics, que estan des de fa molts anys en boca de tots i totes. Marilyn Monroe, James Dean, David Beckham, Bob Dylan, Madonna, Joan Baez, Pau Gasol, per exemple, brillen per la seva absència i, en canvi, sorprèn el protagonisme de Gail Borden, inventor de la llet condensada.

En definitiva, El mirall americà és un llibre dels EUA que no ho sembla perquè està escrit amb la intenció de no demostrar absolutament res, i escriure sobre aquest país sense prendre partit no està a l'abast de tothom. [Ramon Morell]