Una estada als EUA, d'aproximadament un any, ha estat suficient perquè l'Ignasi tradueixi a literatura, en forma de trenta-cinc històries individualitzades, totes les sensacions, emocions, impressions, percepcions, impactes, commocions, que directament va experimentar. El llibre és una perfecta combinació de la vista amb la lletra i la sensibilitat de l'autor la impecable arma que ha utilitzat per completar una feliç simbiosi. Sense observació no hi ha geografia, sense observador no hi ha geògraf, i aquest convertir la imatge en lletra és el que fa l'autor en aquesta obra. Si es pogués parlar de Geografia Literària, de la mateixa manera que es parla de Geografia Humana, de Geografia Física, de Geografia Agrària, de Geografia Urbana o de Geografia Econòmica, diríem que El mirall americà és un llibre rodó d'aquella disciplina, perquè si la descripció del territori i de la seva gent enganxa, la narrativa amb què ho explica ho fa exactament igual. El llibre, gens genèric, és d'un detall, d'una quotidianitat, rellevants, més a prop del que en llenguatge cinematogràfic batejaríem com una road movie que no d'un road book, perquè no es tracta de cap full de ruta o similar. No tindrà el lector, lectora, a les mans un text que ens parla només d'un territori, sinó que també ho fa de la seva gent, dels seus valors, de les seves inquietuds, dels seus desitjos, de la seva vinculació i estima, això sí, al territori. De la seva lectura, amena, distreta i enriquidora, en destacaria els següents quatre punts:

1. Un inici, les primeres històries, molt geogràfic i iconogràfic. Allà el country, aquí el rural, és la creu de la moneda, conservador, tradicional, oposat al litoral molt més innovador, molt més dinàmic, molt més canviant. Les icones les tenen assumides i, sobretot, més que admirades. Mentre anava llegint, m'anava venint a la memòria, amb referència a les connatacions iconogràfiques apuntades, la pel·lícula de Paul Haggins En el valle de Elah i l'actitud del seu protagonista, Tommy Lee Jones, pare d'un jove militar mort en la guerra d'Iraq en circumstàncies molt estranyes. Ell mateix, el pare, es dedica a investigar i esbrinar la mort del seu fill i el que és una crítica a una intervenció militar, a una forma errònia de mantenir un poder internacional unipolar, mai no es tradueix a dubtar de la pàtria, del país, de l'himne i de la bandera. Es pot renunciar a la guerra i a un imperialisme dominador i jeràrquic, però mai de les essències pures del que vol dir ser nord-americà. També vaig adonar-me molt ràpidament que la capacitat d'observació de l'Ignasi és tan rellevant que li facilita una expressió literària curta i directa que domina a la perfecció i que al lector enganxa sense adonar-se'n. Sé que les comparacions són sempre odioses i equívoques, però per orientar-vos jo diria que l'Ignasi d'El mirall americà és el Quim Monzó d'El perquè de tot plegat, és a dir, en les distàncies curtes és on són més brillants, quan tiren una falta a prop de l'àrea contrària sempre apunten al pal curt.