pastures, el bosc ja dominava els usos de la vall. Els autors expliquen aquest predomini per l'alt valor econòmic que la fusta tenia de segles enrere com a matèria primera de les drassanes, reforçat per la proximitat al mar del massís del Montnegre la qual cosa reduïa considerablement els costos de transport. La proximitat al mar i al comerç que s'hi dóna, és un factor que va propiciar la plantació de les perxades de castanyer, en el lloc de les rovires i els alzinars així com de conreus i pastures, en el tombant del segle XIX al XX. En aquella època, la fusta de castanyer va arribar al seu màxim de cotització per a la construcció de bótes, els containers de l'època. Durant la primera meitat del segle XX s'intensificà el despoblament rural. La pèrdua de població comportà l'abandonament de pràctiques agrícoles i forestals consuetudinàries i la reconfiguració de les cobertores de la vall per la transformació de bona part de les terres de conreu i de pastura en bosc.

El veritable ensorrament demogràfic i econòmic de la vall, però, es va produir durant els anys seixanta i setanta del segle vint. D'una banda, la introducció dels combustibles fòssils va provocar una disminució brutal de la demanda de dendrocombustibles. El carbó i el carbonet perderen gairebé tot el seu valor econòmic i deixaren de ser utilitzats com a

font d'energia domèstica i industrial. Paral·lelament, les bótes de castanyer foren substituïdes per recipients de plàstic i llauna a marxes forçades amb la qual cosa les perxades perderen qualsevol utilitat econòmica. La conseqüència d'aquests dos processos fou la pràctica desaparició de les activitats silvícoles tradicionals, només mantinguda en unes poques propietats. Al capdavall, la pèrdua de valor de les terres boscanes afavorí la seva urbanalització: la urbanització difusa. Així, a la dècada dels anys setanta, el teixit urbà de Sant Celoni s'introduí decididament a la part baixa de la vall, al veral del Vilardell. Qui sap si sense la inclusió de bona part de la vall en l'àmbit del Parc del Montnegre i el Corredor no hauria estat envaït de cap a peus.

Tot això, explicat detingudament, amb profusió de dades positives i il·lustració gràfica escaient, eficient i més que suficient (mapes, esquemes, fotografies, dibuixos...), fa d'aquest llibre un estudi modèlic de geografia històrica local guarnit amb una munió d'observacions de tall naturalista justes i atractives. Tan de bo que el seu efecte fos encomanadís i podéssim comptar, a mig termini, amb un estol de treballs per l'estil repartits per tot el territori català i de més enllà encara. [Pau Alegre, desembre de 2008]