La segona part de l'estudi presenta l'aplec i comentari del coneixement agrosilvopastoral de la vall d'Olzinelles en base a una bona colla d'entrevistes a persones l'existència de les quals ha transcorregut a la vall, de sempre o en gran part, com a dipositaris i usuaris del coneixement tradicional "assajant una metodologia d'organització de la informació oral per a la seva integració amb les altres fonts de l'estudi". Certament, cal agrair als autors del treball, i a Iago Otero en especial, l'esforç per a recollir aquests testimonis --alguns dels quals emmudits per sempre a hores d'ara-- en una dimensió humanista de la gestió dels recursos naturals.

Amb l'esforç memorístic dels entrevistats i la traça memorialista de l'entrevistador ha estat possible localitzar i fotografiar, quan hi ha restes evidents, una considerable riquesa patrimonial de la vall a punt de ser oblidada i perduda. Val la pena recordar-los: "vuitanta-

dos elements o conjunts d'elements arquitectònics i arqueològics; trenta-set arbres monumentals, notables o singulars; vuit hàbitats d'interès comunitari, regional o local; cent vint-i-una espècies de fauna vertebrada; diverses varietats genètiques; vuit llegendes o històries significatives i disset elements desapareguts". Així, la mort d'un informador, com s'escaigué entre l'acabament del treball i la seva publicació, significa, com escriu el presentador del llibre, "que multitud de coses han deixat de ser sabudes per sempre i de manera irreversible. Però no s'ha perdut únicament informació, sinó que en paraules de Perejaume (2006):

El matí en què vam posar el seu cos al cementiri d'Olzinelles, tots aquells verals es van empetitir, van perdre mida, contrast i fondària".

[Pau Alegre, 22 de desembre de 2007]