Aquest paisatge es començà a capgirar devers la fi del XVIII, quan la vinya s’expandí amb força, tal com es demostra estadísticament a partir de les dades contingudes als amillaraments. Aquesta font serveix els autors per fer una descripció del paisatge ordalenc del XIX. Una altra transformació que hom aborda és resultat de la crisi fil·loxèrica i de la decadència del món agrari, amb “la pèrdua de paisatges agraris, l’abandonament de masies i la consegüent extensió del bosc o la màquia, tendències que són observables en tots els municipis d’Ordal al llarg del segle XX”.

La següent transformació paisatgística és l’aparició de les urbanitzacions, que en aquestes muntanyes esdevingueren “el principal mecanisme de creixement urbanístic”, arribant a ocupar més d’un terç de la superfície d’alguns municipis, com ara Corbera i Vallirana. El fenomen es desenvolupà d’ençà la dècada dels cinquanta del segle passat, quan gent de Barcelona començà a adquirir parcel·les barates, resultat de la subdivisió de les finques agrícoles més costerudes, prèviament requalificades. La corrupció imperant a l’època s’encarregava de proveir la manca de serveis i accessos.

Tot plegat generà un paisatge banalitzat, amb greus problemes mediambientals, penosa herència per als temps de democràcia que encara trigarien d’arribar. Els actuals

problemes mediambientals i socioeconòmics de les urbanitzacions s’analitzen en funció de la seva localització a la metròpoli dispersa barcelonina. En acabat, es descriuen els espais forestals i els espais agraris de les Muntanyes d’Ordal, parant atenció a les diverses figures de planificació implementades, tot abogant per una política territorial que vagi més enllà de la delimitació i gestió d’espais urbanitzables i no urbanitzables.

El darrer apartat del llibre es dedica a proposar vuit excursions, a peu i de dificultat diversa, per conèixer aquesta contrada. Les caminades –els autors les anomenen “passejades”- van encapçalades per una fitxa on s’indica distància a recórrer i durada aproximada, lloc d’inici i d’arribada (només dos itineraris són circulars, cosa que pot obligar a l’ús de transport públic). Les passejades són ressenyades amb claredat, amb els detalls justos –sense els sobrers que podrien distreure l’excursionista novell–, per tal de no errar el camí. Tot repassant aquestes excursions, hi he trobat el record nostàlgic d’una excursió “clàssica entre les clàssiques”, la que mena del castell de Gelida a Corbera de Llobregat per la Creu de l’Aragall, una magnífica talaia de les Muntanyes d’Ordal. Les rutes descrites ens apropen a indrets no massa coneguts. Aquella, nogensmenys, no hi podia mancar. [Enric Bertran]