Amb el topònim Muntanyes d’Ordal, que tal com se subtitula el llibre “no surt als mapes”, els autors denominen l’àmbit d’aquest menut volum: el “conjunt de serres i valls de delimitació imprecisa”, situat “a ponent del Llobregat, entre els horitzons ondulats de la plana penedesenca i els paisatges vocacionalment mediterranis del Garraf”. El llibre que un ressenya no és una guia excursionista a l’ús, sinó una obra de geografia bàsica que pretén donar a conèixer “un laberint de valls i serres intensament aprofitat per l’home, i on els antics paisatges agraris conviuen amb un veritable mosaic d’urbanitzacions”. Els qui s’ho proposen són dos geògrafs joves, adscrits a sengles grups de recerca de la Universitat de Barcelona, on preparen llurs tesis doctorals sobre els espais agraris de la regió metropolitana de Barcelona i sobre el paisatge de les Muntanyes d’Ordal. Ningú millor, doncs, per acompanyar-nos en aquest viatge.

La geografia que els autors desenvolupen ara i aquí comença per mirar de posar ordre a les Muntanyes d’Ordal, un muntanyam divers. Aquesta voluntat d’endreç s’expressa parant

atenció a les etapes de formació del relleu, responsable de la morfologia i dels contrastos cromàtics, als materials geològics i a la complexa disposició de les alineacions muntanyoses, a la laberíntica xarxa hidrogràfica de fondos, torrents i rieres, a la variabilitat del clima mediterrani, i al paisatge vegetal, transformat recurrentment per l’acció antròpica. Tota aquesta introducció física és clapejada de referències a les passejades que es proposen al final del llibre, pràctica que es manté al llarg de la resta d’apartats de l’obra.

A continuació, els nostres autors-guies s’ocupen de les successives transformacions que han afaiçonat la fesomia actual del paisatge de les Muntanyes d’Ordal. Per fer-ho, es remunten fins al neolític, temps en què s’esdevingué la primera desforestació a causa de l’expansió d’activitats agrícoles i ramaderes. Es repassen, tot seguit, les èpoques ibèrica, romana i medieval, en la darrera de les quals es desenvolupà un paisatge agrari d’aprofitament intens, basat en explotacions agrícoles i transhumants, a l’empara dels castells i comunitats religioses que guardaven aquestes terres de frontera.