Es tracta de l’edició espanyola, però en llengua catalana, d’un llibre escrit en 1960 i publicat en 1962 a Barranquilla, on es recullen els records del llarg periple, en l’espai i en el temps, que portà el mestre i pedagog Miquel Fornaguera i Ramon (a) Furga i la seva família de Catalunya a Colòmbia, arran de l’exili que hagueren d’emprendre a les acaballes de gener de 1939 amb motiu del desenllaç de la Guerra Civil. El llibre narra les diverses etapes del viatge que els dugué a la ciutat de la desembocadura del Magdalena, rere fer estades de durada diversa a Portvendres, Seta, Sames, Bordeus, Casablanca, Santo Domingo i Curaçao.

El relat comença a la colònia “Alba de Ter”, emplaçada en una casa senyorial prop de Ripoll, on Fornaguera i la seva muller, dirigien una colla de 150 nens i nenes de salut estantissa, refugiats durant la guerra, procedents de diversos indrets d’Espanya (Astúries, Euskadi, Madrid i Catalunya), sota l’empara d’un comitè suïs de Ginebra (Aide suisse aux enfants espagnols), que n’organitzava l’apadrinament. Quan el casual, estratègicament situat i ben camuflat, fou requisat per ser transformat en hospital de sang, Fornaguera organitzà el trasllat de la

canalla a França, ja que es cregué en l’obligació de lliurar-la al comitè helvètic, estalviant-li el tràngol de la topada amb les tropes mores i els fanàtics feixistes que avançaven sense aturador. Tres viatges amb autocar, amb el perill del vol rasant dels avions facciosos que metrallaven l’èxode republicà, portaren els vailets a Portvendres, a l’altra banda d’una frontera que Fornaguera hagué de creuar d’amagat en trobar-se encara en edat de mobilització.

A Portvendres, el matrimoni Fornaguera hi arribà amb dues filles. Un fill era Vic, acantonat amb la tropa republicana, mentre l’altre s’estava en una colònia prop de Baiona, al Lapurdi, on havia arribat amb els companys d’una colònia de Cambrils. L’esforç de Fornaguera prengué aleshores un doble biaix, mantenir unida la colònia d’infants refugiats i reagrupar la seva família, amb la intenció de marxar cap a Colòmbia, d’on era natural la seva muller i els seus fills tenien la nacionalitat. Un cop a Seta, a la costa mediterrània del Llenguadoc, la colònia s’instal·là en una casa de la platja de la Corniche, on reprengué les seves tasques: “Tornàrem a dictar classes, a fer sortides, passejades per la vila, pels voltants de la