El primer volum d'una nova sèrie geogràfica de l'Editorial Barcino és un aplec d'articles publicats per Pau Vila a les planes de La Publicitat durant el decenni 1929-1938. El primer problema que posa una edició d'aquesta mena és el de la seva oportunitat. El temps sol treballar en contra de l'obra destinada a la vida breu del diari. En el cas més favorable l'erudit hi buscarà tal o tal altre ressò del temps, aquesta o aquella informació per al seu fitxer.

Vull dir de seguida que el cas d'aquests articles de Pau Vila és tot un altre. I això per dues raons. La primera, que els originals són d'elaboració directa amb materials de primera mà i no rescalfats més o menys ben cuinats de treballs propis o d'altri. D'un abast delimitat pel propòsit amb què foren escrits però sense innecessàries 'concessions' al lector, sense donar peixet. Em penso que la recepta de l'autor es troba formulada en unes paraules de Benedetto Croce que Machado cita en algun lloc: Volete divulgare da vero la filosofia? Pensate a la filosofia, e non a divulgarla. 'Penseu en la geografia i no a divulgar-la', seria la sentència apòcrifa que jo atribuiria a Pau Vila.

La segona raó és que l'autor sap escriure. Té un estil net, un vocabulari ric i una claredat d'exposició envejable. Col•leccioneu els noms d'atuells de terra cuita que apareixen oportunament en els articles dedicats als

terrissers. Llegiu la prosa d'una absoluta dignitat literària d'Els culleraires de Tortellà, d'Els profits del margalló, o del díptic sobre El paisatge natural a la Catalunya seca i La Catalunya humida.

Els articles són agrupats per matèries (divisions polítiques i comarcals, evolució del poblament, conreus, vegetació silvestre, ramaderia i antigues manufactures, entre altres). Els aspectes tractats mostren una preferència per l'estudi de la vida rural i un amor pels oficis de les mans, amb el desig de deixar-ne constància, 'ara que el bell art del terrissaire se'n va a la posta'. La indústria moderna, la ciutat, són absents al llibre. La tradició de l'excursionisme, d'on va néixer la petita escola geogràfica catalana que arrenca precisament de Pau Vila, la reacció contra el treball lligat al ritme imposat per la màquina que l'autor conegué personalment en la seva joventut, poden potser explicar-ho.

Per al lector, el llibre és també un document de l'estat cultural del país en els anys en què els articles originals apareixien a la premsa diària. A les planes 108 i 121 hi ha mostres de l'home que no es refugia en l'actitud asèptica de tècnic olímpic i pulcre.

[Enric Lluch i Martín, Serra d'Or, any V, núm. 6 (juny de 1963), p. 60]