obert. El capítol quart, titulat Una valoració insospitada: la comarca com a divisió político-administrativa, Vilà analitza aquesta inflexió conceptual a través del repàs de nombrosos estudis i delimitacions comarcals, de la consolidació de la comarca com a fet territorial “natural” a Catalunya i de la seva formulació política de part dels grups i partits catalanistes.

A la segona part del llibre, Les divisions històrico-administratives de Catalunya [pp.107-185], el professor Sarrión estudia l’organització territorial vigent en quatre marcs històrics concrets: la divisió en vegueries, pròpia d’un país que conserva l’autogovern des de l’edat mitjana fins a inicis del segle XVIII; la divisió en corregiments d’origen castellà, que s’estén a Catalunya amb la Nova Planta; la divisió provincial del vuit-cents empesa pel nou Estat liberal; i la divisió comarcal de la Generalitat republicana.

En el penúltim d’aquests apartats, Sarrión repassa els diferents projectes de divisió provincial emanats de la Constitució de Cadis, analitza la participació de la Diputació de Catalunya, i s’ocupa de la delimitació de partits judicials i altres districtes administratius. I, en el darrer capítol, dirigeix l’esguard al fet comarcal a partir del tractament del territori formulat al projecte de Constitució federal de 1873 i de la reivindicació que es fa de la comarca, com a entitat territorial pròpia de Catalunya, al Projecte de Constitució per a l’Estat català de 1883, al Memorial de Greuges de 1885, a les Bases de Manresa de 1892 i de part de la Mancomunitat de Catalunya [Enric Bertran].