la pretensió, tan en voga aleshores, d'un urbanisme com a barreja de diferents disciplines -equilibrades en la mateixa proporció en què es deia que les ciutats barrejaven els seus diferents "problemes"-l'he combatuda sempre". [12]

Per altra banda, el programa traslluïa un esforç per no quedar entrampat en la "inèrcia del determinisme economicista que va impregnar tota la teoria de la urbanització entre els anys 1960 i 1980", això és la cadena conceptual "industrialització- migració- urbanització" [13] acceptada com a marc axiomàtic tant pels historiadors marxistes com pels de tarannà liberal en abandonar la nau dels corrents culturalistes. Solà-Morales només admet que li encolomin l'encuny d'estructuralista, ni que sigui amb 'enroc' althusserià. Bona sortida, doncs, als debats epistemològics dels anys seixanta.

"Tant l'interès del benefici privat com la utilitat del control públic són, en si mateixos, factors externs que sovint distorsionen, més que orienten, la lògica projectual del creixement urbà" (...) "No. Aquesta és una

teoria de la pura forma física, en la qual els elements són les unitats de forma (tipus edificatoris, parcel·les, carrers, infraestructures), i els processos individuals són els diversos mecanismes d'actuació, construcció propietat, ús i transformació que van seguint-se al llarg del temps". [13]

Concretament, durant el curs s'analitzen cinc formes bàsiques de creixement urbà: polígons, eixamples, fileres suburbanes, urbanització marginal i Ciutat-Jardí. El motlle d'anàlisi d'aquestes formes rau en "la descomposició conceptual de la Forma Urbana -un concepte simpàtic per a tothom, però fins ara gairebé inútil per la seva extensió i vaguetat-en tres nivells de Forma sobreposats -de la Urbanització, de la Parcel·lació i de l'Edificació-diferents entre si, amb lleis i raonaments propis de cada lògica seva, amb ritmes i condicionament social i històric diferents, amb diferent impacte visual i estètic, projectats a vegades alhora i a vegades amb total independència". [14] És la clau del curs i de l'èxit ben merescut que l'ha acompanyat.

[pau alegre, agost de 2003]