d’atànyer aquestes conclusions ha calgut dilucidar prèviament el nombre de defuncions anuals, el nombre d’habitants, el nombre de llars i el coeficient per casa (la vella qüestió), que se situa entre 4,5 i 5. “ [p. 16]

Els estudis següents fan referència a un tema molt preuat per Codina: la relació entre les habituds higièniques i la mortalitat. Així l’anàlisi de l’alimentació dels santboians de 1490 no oblida la qüestió de com s’ho menjaven: “descobrim la manca del sentit de la higiene en la gent, educada per ser bruta (valgui la paradoxa)”. Ho rebla en el treball que el segueix: Mig segle de brutícia?.

La temàtica més general, o potser focal, dels tres darrers treballs del recull gira entorn de la significació demogràfica de mitjans de segle divuit, de 1750 per posar una data en concret. També poden ser els més polèmics en una discussió positiva de la teoria i metodologia en demografia històrica. Codinaconstata a través de l’evolució demogràfica del Delta la ruptura entre un ahir ‘antic’ i un avui ‘modern’ entorn d’aquella data de referència. El primer d’aquests treballs analitza la millora de les condicions de vida de la població durant la segona meitat d’aquell segle. En el segon examina la taxa de supervivència dels albats quan aquests superen llur estat mitjançant la primera comunió. La comparació de les llibretes de comunió parroquials d’anys consecutius permeten identificar les noves

fornades de joves fadrins (o potser ja adults?) als 12, 13 o 14 anys d’edat. “El resultat és igualment revelador entre una primera meitat del XVIII de demografia ‘antiga’ (22 combregants nous per any) i una segona de ‘moderna’ (44 combregants nous anuals). L’eix divisori és a la meitat del segle: 20 combregants nous anuals en el decenni 1740- 1749, i 32 en el decenni següent” [18]. La tercera revelació del tombant de mitjans del divuit és igualment reveladora: la primera meitat de la centúria dobla la segona tant en taxa bruta de mortalitat com en taxa de mortalitat per contagi familiar seguides any per any durant tot el segle XVIII.

Codina insisteix a advertir que les evidències del documents son tan esclatants que no cal pas donar voltes en elucubracions entorn de la rotunditat dels fets. “En el nostre cas concret ens trobem amb i entre el testimoniatge ple i constant del poble: amb el poble, entre el poble.” El darrer paràgraf de la seva introducció és prou eloqüent de la sensibilitat investigadora, sempre benvinguda, de Codina: “Els arxius santboians són arxius rurals, polsegosos i rosegats pels ratolins, i reflecteixen com no ho faria cap historiador la societat preindustrial fins entrat el segle XX. Els vells manuals encara guarden entre les seves pàgines tiges d’espiga de blat, convenientment tallades, que els escrivents feien servir per a servar el punt. Tenen sentor

de gra, de suor i d’humanitat. Nosaltres ens limitem a assenyalar, l’un rere l’altre, els punts ‘nous’ dels vells cronistes...” [p. 14]

[pau alegre, Sant Pere de Juny de 2003]