No oblidaré mai el dia que vàrem conèixer el naturalista Martí Boada. Per a mi es tractà d’un d’aquells encontres emblemàtics, totalment lògic dins del projecte cultural (i artístic especialment) interdisciplinari i solidari que sempre he desitjat. Va ser a Sant Celoni, en una reunió amb la gent de la ”Coordinadora per a la salvaguarda del Montseny”. Els joves l’esperaven ansiosos: ”Ara vindrà en Martí..., ja ha arribat...”. Es notava que per a aquell grup era una figura important, carismàtica. La meva dona i jo encara no sabíem gran cosa d’ell, a part que era, com ens havien explicat, un cèlebre defensor de la nostra estimada muntanya. Però en veure’l i escoltar-lo de prop, de seguida ens sentirem també captivats per la seva aura, anunciadora d’un rerefons personal fora del corrent que de ben segur justificava l’afecte que hom li tenia i que nosaltres hem constatat amb els anys.

L’Hivern al Montseny: diari d’un naturalista ens dóna un tast exquisit d’aquest rerefons fet de lligams amorosos amb tot allò que formigueja en l’Univers, i que és particularment sensible al tracte humà. Són qualitats que fins i tot s’aprecien en la delicadesa i la cura amb que utilitza el llenguatge. Qualitats que, de fet, sempre es trasllueixen en tota ciència i en tota creació cultural autèntica.

Aquest diari complementa molt bé ta gran varietat de dades, de reflexions, d’observacions... que Martí Boada sempre ens ha donat a través de tantes de les seves publicacions i de les seves converses. Això demostra que sap perfectament que l’estimació pel Montseny ara inclou un gran ventall d’actituds: des de l’atenció que mereix la més humil herba prima o el cant nocturn del gamarús fins a la preocupació pels temes més severs d’una política ecològica que pugui preservar-nos les vuit-centes mil tones d’oxigen amb què cada any els boscos de la ”muntanya d’ametistes” revitalitzen els pol•lucionats barcelonins.

Amb el seu itinerari professional Martí Boada ens confirma que l’amor a la natura no és solament extasiar-nos davant d’uns panorames i d’unes postes de sol, per més vàlid que això sigui. Estimar la natura avui també vol dir conscienciar-nos que estem fent quelcom d’essencial per a les nostres vides i les dels nostres fills. Que la defensa del medi ambient en aquests moments també significa lluitar perquè als boscos de Catalunya s’acabi d’una vegada qualsevol activitat industrial i qualsevol especulació urbanística que els vagi reduint i degradant. I que és urgent enfrontar aquests problemes amb la mateixa energia que es desplega en la lluita contra els incendis, contra el terrorisme o contra els traficants de droga.
[Antoni Tàpies, Campins, 1 de gener de 1992]