l'acostumen a fer, tot i que ara força tard i per inèrcia: tenir un fill o filla. La tercera, només una minoria la durà a bon port: escriure un llibre." [79] Una categoria de 'clients' més homogènia és la que s'identifica amb "el neologisme 'quillo', desproveït de les connotacions xenòfobes que tenia la paraula 'xarnego', el qual serveix per descriure el comportament i, sobretot, l'estètica de milers de joves catalans que passen per les aules de secundària. Tampoc no té cap càrrega pejorativa, perquè molts joves se'n proclamen amb orgull." [82] I per acabar, 'els fills i les filles de la classe mitjana 'de tota la vida'. En aquest cas, la sentència de Cucurella és inapel·lable: "espècie a extingir".

En endinsar-vos en el quart capítol i final, dedicat als òrgans col·legiats dels centres, vol dir des del consell escolar fins als seminaris i departaments, trobareu que la mordacitat de l'autor s'agreja. Les riallades que, si no sou de mena hipercrítica, us provocarà la lectura dels capítols antecedents quedaran rebaixades de to amb reflexions de l'estil: els centres poden fer la seva comesa amb l'organització actual? El paper dels pares és el més efectiu? Quin ha estat l'impacte de la reforma? Cucurella hi diu la seva. No us la revelaré pas. Llegiu-lo. D'una amenitat envejable. [pau alegre]