Santiago Cucurella ens convida a compartir un enfilall ben granat d'experiències viscudes a quatre centres d'ensenyament durant trenta anys d'ofici de professor de secundària. No ens parla pas ni de geografia ni d'història, les especialitats bessones que ha impartit de manera preferent a un munt de nois i noies de la més diversa qualitat, inclòs un homicida, afortunadament frustrat. Algunes de les bases 'teòriques' d'aquest llibre, que no en té, es poden resumir en el paràgraf següent:

"Sóc partidari de desdramatitzar les situacions. Per això, el lector pot trobar els tres primers capítols del llibre com una mena d'anecdotari on explico el context on he desenvolupat la meva professió. Tanmateix, l'invito a continuar llegint, perquè només des de la perspectiva de la totalitat de l'obra podrà copsar les reflexions que han generat les situacions de tots colors que he viscut durant la meva vida com a docent. I aquest missatge és, en definitiva, el que m'interessa divulgar, perquè és on penso que el lector hi pot trobar alguna aportació." [16]

Els tres primers capítols esmentats fan referència, successivament, a l'ambient dels centres docents, al geni i figura dels professionals amb els quals ha compartit il·lusions, dèries i frustracions, i al perfil dels 'clients' o consumidors i, sobretot, dels seus progenitors.

Val la pena entretenir-se en el repartiment dels 'clients' per categories com a mostra de les reflexions de l'autor. Els 'nens de família il·lustrada' i els 'polls ressuscitats', altrament dits 'nou rics', formen grups amb els quals cal mantenir les distàncies. En canvi, els 'fills i filles de famílies treballadores' "són aquesta gent entranyable que hem vist créixer amb totes les seves contradiccions; molts d'ells fills de la immigració o descendents dels últims pagesos que ara s'han venut les terres perquè el personal de la capital surti a viure en cases de barrufets amb cinquanta metres quadrats de pati, però on poden complir la segona condició tradicional per poder morir tranquils: plantar un arbre. La primera ja