Els quatre capítols de l'obra, veritables compartiments, segueixen les principals etapes d'una progressió la finalitat de la qual és donar una nova dimensió geogràfica al medi ambient. Els treballs de la dècada dels seixanta es caracteritzen pel referent del Geosistema en la via de (re)construir una geografia naturalista sense deixar de banda, però, un subsistema antròpic. El paper del subsistema humà es reforçà de retruc amb el seixanta-vuit. S'endevina que els Bertrand en tenen un record ben viu. Desenvolupen el concepte de Territori en una trajectòria que va de la naturalesa a l'acció antròpica: una arqueologia de la llarga durada. La noció de Paisatge significà la irrupció del fet sensible en el domini del medi ambient, de l'imaginari espacial que durant els mateixos anys vuitanta van ésser tan preuats pels geògrafs humanistes. Però no anaven per aquí els Bertrand. Finalment, el sistema tripolar GTP (Geosistema, Territori, Paisatge): el retorn de l'enteniment geogràfic?

Cada apartat va encapçalat per uns versos: Chaucer, Paulin, García Lorca. També figura el fragment de la carta del geògraf François Taillefer als Bertrand de l'any 1960 esperonant-los cap a l'estudi integrat del medi físic ben diversament a l'esmicolament acadèmic en el qual havien anat a parar els estudis de geomorfologia, climatologia i biogeografia. Un text prou sentit en la modernitat: "una ciència que no es renova és una ciència morta". Reproduir-lo enterament, seria abusar dels usos i costums editorials. Breu i expressiu, el fragment de Louisa Paulin (Lo Remembro) recull prou bé la remor de fons del canvi d'enfocament proposat per Taillefer i esbalandrat a tort i a dret pel mestratge indiscutible de Claude i Georges Bertrand.

"Ètz aquí, los boiérs, los pastres, los dalhaïres,
Los vinhairons, los boscassièrs,
Vos-aus qu'avétz donat, testaruts escalpraïres,
A mon païs sa cara e sos ators princièrs."

[pau alegre]