L'any 1983, el llavors professor agregat Horacio Capel va publicar el llibre Filosofía y ciencia en la geografía contemporánea. Una introducción a la geografía a l'editorial Barcanova. Aquest llibre va esdevenir el llibre de referència per a tots els estudiants que, aquells anys, estàvem matriculats a l'assignatura de Teoria i història de la geografia que Capel impartia al Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona. Prop de 30 anys més tard se n'ha fet una reedició ampliada a edicions el Serbal (2012), de la qual la Societat Catalana de Geografia va fer la presentació el dia 22 de novembre de 2012.

L'acte va ser presidit pel president de la Societat Catalana de Geografia, Josep Oliveras, que va ser flanquejat a la taula per José Manuel Bermudo Ávila, catedràtic de Filosofia Política de la Universitat de Barcelona i pel mateix Capel. El públic va ser prou nombrós com per omplir la sala d'actes de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, just davant de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre el públic, a més de la dona de Capel, Mercè Tatjer, també geògrafa i a qui dedica el llibre en les dues edicions, també hi era, entre altres, el professor Joan Vilà-Valentí la importància del qual es destaca en aquest escrit perquè va ser el mateix Capel que va fer una menció expressa de la seva presència a la sala. Capel va recordar el mestratge que Vilà va exercir a la Universitat de Múrcia en la dècada dels anys cinquanta del segle passat i que va portar el primer cap a la geografia, especialment en el camp urbà, amb investigacions que van culminar amb la tesi doctoral "La red urbana española, 1950-1960", (Universitat de Barcelona, 1972). Aquests camps de treball, l'urbà i el de la ciutat, conformen una part important del corpus de recerca de Capel que ha reprès aquesta línia d'investigació, segons es dedueix del seu currículum, i és un dels àmbits de recerca entre els quals destaca aquest eminent geògraf.

L'acte es va iniciar amb la intervenció del professor Bermudo que va considerar el llibre de Capel com excepcional i actual fins el punt d'afirmar que la reedició corroborava i justificava aquestes afirmacions. Per ell, aquest llibre és bàsicament una obra filosòfica en forma de tractat que li permet aguantar el pas del temps.

En la presentació escrita que consta a la primera edició, Capel emmarcava el contingut del llibre en un ampli projecte d'investigació sobre l'evolució de la ciència geogràfica i de la comunitat dels geògrafs a partir de la revolució científica del segle XVII. Aquest projecte de recerca ha ocupat vint anys de la seva vida acadèmica que, segons va dir en el discurs a l'acte de la SCG, han coincidit amb un període en el qual altres disciplines científiques es van començar a preguntar sobre la "història" de cada una d'elles i entre els investigadors interessats en aquests temes es va establir una relació molt generosa que, segons Capel, ara ja s'ha acabat.

L'estructura del llibre està formada de tres parts. Sense entrar en el detall, la primera analitza les figures de Humboldt i Ritter, que ell anomena els pares "putatius" de la geografia; a la segona estudia com s'institucionalitza la geografia al segle XIX a Alemanya, França, la Gran Bretanya i Rússia, així com els papers que juguen en aquest procés les diferents societats geogràfiques i la importància dels congressos en la cooperació científica. A la tercera part analitza com l'evolució de les idees científiques emmarca els diferents corrents de pensament geogràfic i així explica el positivisme (mitjans del XIX) amb les corresponents visions geogràfiques de Ratzel a Alemanya o Le Play a França; l'eclosió de l'historicisme (des de finals del XIX) com a reacció al positivisme i l'aparició de l'anàlisi regional i el paisatge com una forma de mantenir la unitat de la disciplina. El pèndol de les idees retorna al positivisme (neopositivisme, primera meitat del segle XX), amb el domini de la geografia quantitativa com a corrent de pensament i recerca científica i l'abandó majoritari d'aquesta línia de pensament (part de la segona meitat del segle XX) a causa d'un major compromís del geògraf a l'hora d'explicar l'entorn i la societat. Aquestes tres parts han romàs invariables quant a estructura de continguts fins l'edició de l'any 2012, que s'ha editat amb un nou capítol que es diu "Nuevas geografías y neogeografía".

Capel va dir que no havia sentit cap necessitat d'actualitzar el llibre amb nous continguts en els trenta anys transcorreguts des de la primera edició ja que el corrent que va seguir a la geografia radical i que es coneix com a geografia postmoderna li semblava, literalment, banal i li va sentenciar poc temps de supervivència en el món acadèmic. En canvi, el potencial de les noves tecnologies, els web 2.0 i la constatació de com la informació territorial i la cartografia s'estan posant en el centre de bona part d'aquests nous entorns virtuals i de molts programes d'ús cada cop més habitual per la ciutadania sí que han merescut un nou capítol. La generació de noves dades de tipus geogràfic a partir de la participació dels usuaris en les diferents plataformes digitals s'agrupa en un corrent que Capel identifica com a "neogeografies", terme proposat per Eisnor el 2006, i que suposa, entre altres, la possibilitat de realitzar mapes en col·laboració i la generació de nova informació de caràcter geogràfic.

Tanmateix, Capel pensa que el desenvolupament d’aquestes tècniques no és exclusivament geografia i que des de l’entorn dels geògrafs s'ha de superar la simple aportació o acumulació de dades per arribar a descobrir patrons i lleis generals. I el plus que poden aportar els geògrafs sobre aquesta amalgama d'informació és formular preguntes exigents ì pertinents als sistemes d'informació geogràfica orientades a contribuir a la resolució de problemes actuals com el canvi climàtic, la injustícia social o el creixement urbà.

Aquesta reflexió de Capel sobre quin és el plus que pot aportar la comunitat científica dels geògrafs en relació als continguts "geogràfics", i especialment cartogràfics, que es generen i popularitzen a la xarxa entronca amb l’alerta que s'escolta en altres col·lectius com el periodisme, els fotògrafs o els traductors, que estan experimentant la democratització dels respectius sabers que es difonen, s'adapten i es posen a disposició per a ser emprats per als usuaris de la xarxa, els quals cada vegada són més hàbils i tenen més versatilitat per emprar els mètodes "adaptats" de les diferents comunitats científiques de manera que es multipliquen els professionals aficionats.

Entre les recomanacions finals de Capel n’hi ha dues que vull destacar. Una que va fer a la sala, la necessitat que les matemàtiques s’incorporin a les ciències socials, necessitat que suposo ha de quedar coberta des dels itineraris de secundària, i que subscric plenament, i la crida que fa des del seu llibre sobre la necessitat que els geògrafs participin activament en la discussió dels problemes actuals, participació que, a parer de qui escriu l’article, encara és una assignatura que s’ha de reforçar en el món dels geògrafs. [Elisabet Sau i Raventós]

La fotografia del Dr. Capel signant exemplars del llibre presentat és de N. Santos.