<<< retrocedir  dels quals a l’Antàrtida se sap ben poc. A més l’Antàrtida occidental presenta diferents particularitats com la de tenir un permafrost de baixa temperatura i trobar-se en zones molt seques i fredes que el fan contrastar amb d’altres zones del món. A més, a la península Antàrtica, al nord-oest del continent des dels anys 50 del segle XX la temperatura s’ha escalfat 2,5ºC de mitjana, la qual cosa està provocant que es perdi massa de gel en les plataformes. Aquest canvi accelerat està sent estudiat en diferents illes al voltant de la península Antàrtica que s’han descrit com “The Banana belt” i de les quals el professor Gonçalo Vieira va mostrar diferents exemples. En especial va parlar de King George island, una illa que té molt poc gel i de la qual estudien la dinàmica de les congestes en relació amb el permafrost a través dels satèl·lits de radar que capten el senyal de la neu humida. A l’igual que Enrique Serrano també va parlar de l’illa Livingston on estudien el paper del vent en la configuració de diferents lòbuls de solifluxió amb un sistema de tubs clavats a l’illa que controlen físicament i regularment.

El professor Vieira va acabar la seva intervenció explicant les principals línies de recerca que actualment ocupen el programa portuguès, coordinat des de Lisboa, i que bàsicament se centren en com s’està donant el canvi en les zones despullades de neu, perquè estan observant que hi ha una variabilitat poc explicada amb el que li ocorre al permafrost. També han vist com per damunt dels 150 metres sobre el nivell del mar el permafrost és continu mentre que per sota d’aquesta altitud és discontinu en les zones que estudien i volen indagar aquest fet. Així com també tenen interès en les geoformes que expliquen el canvi climàtic i en el monitoreig de diferents moviments.

El professor Marc Oliva va tancar el curset amb l’exposició d’una anàlisi comparativa: L’Antàrtida i l’Àrtic, dues realitats climàtiques contrastades. En efecte, l’Antàrtida i l’Àrtic són dues realitats geogràfiques (i geopolítiques) molt diferenciades, tot i que comparteixen el fet de ser àrees clau en el sistema climàtic planetari.

Des de la Universidade de Lisboa, on el Dr. Oliva professa, s’estan duent a terme projectes encaminats a la reconstrucció paleoambiental a partir de diferents registres sedimentaris a Svalbard i a l’Antàrtica marítima per tal d’inferir la variabilitat climàtica natural en aquests sectors. Marc Oliva va aprofitar la seva intervenció per parlar de l’evolució del clima en aquestes dues àrees a diferents escales temporals. Durant els darrers mil·lennis el clima ha seguit patrons contrastats i la resposta del sistema natural a la inèrcia climàtica experimentada les darreres dècades també ha estat sensiblement diferent a l’Antàrtida i a l’Àrtic. Per això va començar la seva explicació indicant les principals diferències entre l’Àrtic (molt estacional i clarament influenciat pels continents) i l’Antàrtic (gran centre expulsor de fred) aportant diferents dades per a la

La fotografia de Marc Oliva és d'E. Bertran (SCG).

reflexió. Com per exemple que l’Àrtic no s’ha fos durant els últims 7 milions d’anys o que ni a un ni altre continent no hi plou i per això són considerats grans deserts blancs. Si bé va matisar que al sector oriental de l’Antàrtic sí que hi plou, entre 400 i 600 mm/any i per tant, quan es diu que no hi plou es poden fer matisos. També va explicar la diferència en els sòls, molt orgànics a l’Àrtic i pràcticament inexistents a l’Antàrtic. Acabant aquesta comparativa parlant de geopolítica i de les reivindicacions territorials que haurien donat per a un curs sencer.

Marc Oliva, encertadament i didàctica, va destinar la segona part de la seva presentació a aprofundir en les diferències detectades en l’interior dels continents glaçats a partir de la recuperació de grans testimonis sedimentaris. Va explicar com aquests permeten conèixer, per exemple, la composició atmosfèrica passada a partir dels isòtops d’oxigen ¹⁸O/¹⁶O i a través d’ells inferir la temperatura del planeta. A més d’explicar com es prenen d’altres mesures com el CO2, el CH4, etc. En relació amb això va explicar el projectes European Project for Ice Coring in Antarctica (EPICA) que ha servit per estudiar la variabilitat climàtica dels darrers 800.000 anys i mostrar una diferència de 1.500 anys entre el que passa a l’hemisferi nord i el que ocorre a l’hemisferi sud. Fet que va aprofitar per comentar diferents episodis climàtics del conjunt de l’Holocè i el sistema global.

Va acabar la seva intervenció amb unes reflexions sobre les tendències recents i la variabilitat climàtica en general, preguntant-se a partir de diferents escenaris de futur els impactes sobre els sistemes naturals. Tot discutint a partir de les dades disponibles i plantejant més preguntes que no pas donant respostes, com correspon al món de la ciència, sobre la probable resposta ambiental en un escenari que apunta cap a un augment tèrmic molt significatiu en les regions polars durant aquest segle XXI.

Un bon punt i final d’un curs ple d’especialistes en la matèria que va fer gaudir d’allò més el públic que s’hi va apuntar les dues jornades senceres [Albert Pèlachs].