Els dimarts 22 i 29 de maig de 2012 van ser les dates en les quals es va celebrar el curset títulat “L’Antàrtida i els geògrafs”. Les dues sessions van tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona). El professor Marc Oliva (Instituto de Geografia e Ordenamento do Território – Centro de Estudos Geográficos, Universidade de Lisboa) va obrir el foc en parlar sobre el tema Estudi dels processos geomorfològics freds a les muntanyes ibèriques i la seva traslació a l’Antàrtida.

Durant les darreres dècades l’estudi dels processos freds a la península Ibèrica ha tingut un auge exponencial. Els geògrafs han tingut un rol determinant en el coneixement dels processos geomorfològics vinculats al fred, en especial els processos periglacials. En la majoria de muntanyes ibèriques aquests tenen una dimensió espacial reduïda i una afectació marginal. Malgrat això, han estat un laboratori excepcional on s’han estudiat amb deteniment processos i model·lats propis d’àrees on aquests són molt més extensos, com les zones polars. A partir d’aquesta premissa el Dr. Oliva va fer una exposició basada en la participació dels geògrafs/es en l’estudi de la geomorfologia glacial a partir de tres moments històrics clarament diferenciats: fins l’any 1975, de l’any 1975 al 1990 i partir d’aquest any fins l’actualitat. De la primera etapa va destacar la importància de les fonts històriques escrites i gràfiques il·lustrant la presentació amb diferents gravats i descripcions que permeten analitzar els canvis. A partir de l’any 1975, va ressaltar les primeres tesis doctorals sobre aquesta temàtica a casa nostra (Serrat 1977, Soutadé 1978, Gómez-Ortiz 1980, Peña Monné 1990, etc.), de les quals va dir que mostren un gran impuls de l’estudi del glacialisme i la constatació de diferents processos freds vigents a partir de les descripcions de les formes. Serà durant aquest moment, a finals dels anys 1980, quan Espanya enviarà investigadors a l’Antàrtida. La base militar Gabriel Castilla a l’illa de Decepción i la base civil Juan Carlos I a l’illa Livingston són de l’any 1988. A finals dels anys 90 i en el canvi de mil·lenni, el treball pluridisciplinari, les col·laboracions universitàries i l’auge de diferents associacions (Sociedad Española de Geomorfología, International Permafrost Association) afavoreixen el treball en xarxa i la feina de diferents grups de la península Ibèrica que treballaran a l’Antàrtida (Barcelona, Lisboa, Madrid i Valladolid, entre d’altres).

Vistos els inicis i la consolidació de la disciplina, a la segona part de l’exposició es va tractar l’actualitat que va servir per revisar diferents mètodes i tècniques que s’apliquen actualment a l’Antàrtida i a les muntanyes ibèriques per al control de la dinàmica de vessants, les glaceres rocalloses, les variacions de la coberta nival, etc. Finalment, un apartat de diagnòstic i perspectives va donar peu a diferents reptes de futur com el manteniment de la recerca i la seva diversificació, aspectes claus per continuar la recerca i respondre diferents incerteses com l’escalfament global, el comportament del permafrost i la resposta dels processos geomorfològics tant a l’Antàrtida com a les muntanyes ibèriques. El professor Oliva assolia així l’objectiu inicial de la presentació que era parlar de com han evolucionat a la Península Ibèrica l’estudi dels processos geomorfològics freds, i de com aquest bagatge ha revertit en el coneixement del sistema natural a l’Antàrtida.

La fotografia d'Enrique Serrano és d'E. Bertran (SCG).

La segona part de la mateixa sessió va ser omplerta per la dissertació del professor Enrique Serrano Cañadas (Departamento de Geografía, Universidad de Valladolid), la qual va versar sobre el tema Geomorfología de la Antártida marítima: permafrost y procesos periglaciares en ambientes deglaciados.

L’exposició d’Enrique Serrano va començar explicant la importància de distingir l’Antàrtida continental i l’Antàrtida marítima; a aquesta segona hi ha una gran disponibilitat hídrica, amb àmplies zones desproveïdes de gel, emmarcades entre la costa i les glaceres, a on tenen molta importància els processos geomorfològics. En canvi, a l’Antàrtida continental no hi ha aigua líquida, el gel és molt més antic i per això és un lloc molt adequat per a fer estudis de reconstrucció paleoclimàtica. Enfront a l’homogeneïtat de les glaceres, les àrees desglaçades posseeixen una major diversitat de formes i processos, i ambients amb permafrost, sòls permanentment gelats que determinen els processos geomorfològics i hidrològics.

Va exposar aquestes idees citant diferents estudis duts a terme al conjunt d’illes Shetland del Sud entre les latituds 62º i 63º S, ja que en algunes illes tenen aigua líquida a l’estiu i per això presenten una elevada sensibilitat al canvi. Uns canvis que s’han pogut reconstruir per als darrers 12.000 anys i que han permès aportar informació sobre diferents episodis holocens, com la Petita Edat del Gel o constatar com hi ha glaceres que actualment s’estan fonent (cas de la glacera Johnson a l’illa de Livingston). En algunes d’aquestes illes hi ha fins i tot vegetació (Deschampsia antarctica) associada a processos d’edafització provocats per les colònies d’aus, que dibuixa rodals que poden tenir entre 3 o 4 metres.

Va il·lustrar les intervencions humanes a les Shetland del Sud a partir de Gabriel de Castilla (1603), Sant Telmo (1819) o William Smith (1819), precursors dels pescadors de foques i balenes. Un indret on es calcula que entre 1820 i 1830 es van caçar 300.000 foques i llops marins. Per això va ser clau el 6th International Geographic Congress in London l’any 1895, que amb  seguir >>>