| <<< retrocedir El dissabte al matí la primera parada fou al poble de Montesclado. Des d’allà, les vistes fan que la Coma de Burg, és a dir, el circ i la vall glacial en forma d’obi que s’estén des del Pic de Màniga (2.515 metres) fins al damunt mateix de Burg tinguin el màxim sentit. Allà es va explicar com malgrat les reduïdes dimensions de la Coma s’hi han identificat fins a nou dipòsits morrènics entre les cotes 2.150 i 1.650 metres s.n.m i entre el cinquè i el sisè cordó s’hi han trobat les restes d’un antic llac, actualment reblert de sediments, que té una edat basal al voltant dels 17.000 anys d’antiguitat. En aquest llac, la investigació del Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP) del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona està permetent explicar a partir de diferents indicadors (pol·len, carbons sedimentaris, etc.) la geohistòria ambiental completa del Tardiglacial i de l’Holocè de la zona. Referent a això es van fer alguns comentaris sobre els diferents tipus de paisatge vegetal que es pensa que han viscut a la zona i que bàsicament suposen el pas d’uns paisatges d’ambients relativament freds amb bedolls fa més de 10.000 anys, una colonització progressiva de caducifolis propis de condicions més mesòfiles, com els avellaners durant un òptim climàtic Holocè, per continuar amb colonitzacions progressives d’aciculifolis com els avets que arriben a la zona fa aproximadament uns 6.000 anys i un canvi de paisatge al voltant de fa 3.000 anys i a partir del qual s’instal·la el domini del pi roig. Enmig d’aquests grans ambients, s’han donat diferents condicions mixtes i un protagonisme de l’espècie humana creixent des del Neolític, amb diferents alts i baixos (Bronze antic, Ferro, període romà) fins a l’Edat Mitjana, quan assolirà una de les etapes de més intensitat d’ús del territori. Al llarg d’aquesta periodització cultural i vegetal, també s’han de tenir en compte diferents esdeveniments climàtics lligats amb diversos paroxismes holocens: 8200 anys enrere, el canvi del mig Holocè, el període càlid medieval, l’anomenat Dark Ages Cold Period, la Petita Edat del Gel... Tot plegat per entendre que el paisatge actual és un enorme palimpsest que en el seu interior amaga una gran quantitat de traces relacionades amb la presència humana des de ben antic i que han condicionat l’estructura forestal i el paisatge que havíem anat a visitar.
La segona parada del dia ja va ser al bosc de Virós, després d’aprofitar una pista forestal que comunica les bordes de Virós i el poble de Tírvia a mig vessant, hereva d’un empriu (o drets d’aprofitament comunal) que tenen els habitants de Tírvia amb el seus veïns d’Araós
|
|
 |
en el bosc de Virós. Allà una parada molt ràpida va servir per visitar les restes de les trinxeres que hi ha prop del lloc conegut com el “gos mort” (1.475 metres d’altitud) i explicar alguns detalls del combat entre els nacionals i els republicans amb Tírvia enmig del camp de batalla. Es va indicar com Tírvia va ser declarada “zona devastada” i això feu que en la seva reconstrucció fos un dels pobles “apadrinados por el Caudillo”. Actualment, del poble anterior a la guerra només queden els extrems, mentre que la part central (fins i tot l’església va ser reconstruïda) és tota de nova planta. Aprofitant aquest relat, al bell mig d’una pineda de pi roig d’estructura força regular i amb classes diamètriques molt semblants, es va observar com la guerra va fer que es perdessin molts documents soterrats per la caiguda de morters però, “curiosament”, els drets de propietat forestal del comunal de Tírvia es van conservar. Això inclou, per exemple, un 50% del drets sobre el bosc de la Ribalera, espai pertanyent al municipi de Tírvia en el límit amb l’Alt Urgell i a la capçalera del riu Romadriu i l’empriu amb el bosc de Virós just on hi havia el campament republicà. En acabada la guerra, una de les primeres necessitats va ser afrontar la reconstrucció de l’espai habitat i d’una infraestructura mínima per tancar els animals i emmagatzemar aliments.
|
|
La primera matèria bàsica era la fusta i un bon lloc per trobar-ne fàcilment eren les trinxeres, l’accés a les quals es va haver de regular. Així, se sap que el dia 11 de juny de 1939 “habiendo publicado un bando por el Sr. Alcalde a primeros del mes de Abril en el que se prohibia extraer maderas de las trinxeras hechas por los rojos en este término y habiendo algunos vecinos extraido tablas de las mismas, se acuerda nombrar una comisión compuesta por tres vecinos, que procederá a contar las tablas extraidas”. La solució va consistir a confiscar les fustes extretes de les trinxeres i treure les que encara hi quedaven separant-les en dos grups: les bones i mitjanes (les fustaneres) per un costat i les llenyes per un altre. Si algun veí les volia havia de pagar per elles, mentre que les que no es poguessin vendre quedarien en dipòsit de l’ajuntament. Dit això, vam imaginar què diferent devia ser el bosc a l’any 1939 en comparació amb el que visitàvem ara i ens vam encaminar a la part alta del bosc de Virós. Pel camí, fet en 4x4, vam travessar un bosc ric en espècies com el pi roig (Pinus sylvestris), habitual entre 1200 i 1400 metres a la zona, l’avet (Abies alba) i el faig (Fagus sylvatica), entre 1400 i 1600 metres, i el bedoll (Betula pendula), repartit una mica per tot arreu. seguir >>>
El mapa del recorregut és de Cèsar Pasadas (SCG).
|
|
