Les presentacions de llibres solen tenir un guió amb poques variacions: l’escriptor o l’editorial demanen a un o dos notables personatges que parlin del llibre en qüestió. Aquests s’apresten a fer-ho i comencen a dir meravelles sobre l’autor i la seva obra. Encabat, el propi autor pren la paraula i, comentant o no alguna cosa sobre el tema tractat, expressa el seu agraïment a una llarga llista de persones i institucions.

El llibre Urbanalización (Barcelona: Gustavo Gili, 2008) ja fa força temps que va ser presentat en societat. De fet, diferents incidents van ajornar l’acte de dijous dia 3 de maig de 2012 (que corresponia obligadament a la importància de la publicació) a la Societat Catalana de Geografia, tal com va assenyalar el seu president, Francesc Nadal. Serà per això o simplement perquè va amb el caràcter de Francesc Muñoz, que aquest ha ideat un acte molt allunyat d’allò que és estàndard. L’autor ho planteja així: el llibre s’ha discutit des de molts punts de vista, però gairebé tots parlant directament de la seva aproximació al fet urbà, a les noves formes urbanes que configuren el paisatge. Com que el llibre també planteja qüestions sobre la disciplina de la Geografia, què millor, en un lloc tan adequat com l’Acadèmia –l’Institut d’Estudis Catalans-, que posar sobre la taula temes que, d’aquest aspecte, toca el llibre, i encetar un profitós debat? No estaria bé reflexionar, a l’IEC, en una sessió amb membres de la Societat Catalana de Geografia (i estudiants de Geografia que omplen la sala), sobre Geografia del Paisatge, els geògrafs i la seva actuació possible? Els assistents a la sala de l’IEC van poder gaudir aleshores d’una discussió a tres veus apassionant sobre la matèria que és l’essència de la seva Societat, de tal forma que només s’atenia al guió estàndard, abans una mica ridiculitzat, en la presència de dos -indiscutibles- notables estudiosos en el camp suscitat: Rafael Mata (Universidad Autónoma de Madrid) i Joan Nogué (Universitat de Girona). El silenci que regnava entre l’auditori era significatiu de l’atenció i interès amb què se seguí la polèmica.

Tres van ser els temes/preguntes de Francesc Muñoz que, de forma simplificada, anoto aquí sota:

1. Sobre l’absència de la Geografia en el debat sobre la transformació dels paisatges

A aquesta plantejada absència dels geògrafs en aquest àmbit d’estudi que clarament els pertocava per tradició, i el seu reemplaçament per membres d’altres disciplines, Joan Nogué respon que, al seu entendre, es tracta únicament d’un lapsus temporal, iniciat, grosso modo, amb la revolució quantitativa i l’aparició d’estudiosos marxistes. Anomena, en aquest sentit, el significatiu títol d’un número de la revista Hérodote: “A quoi sert le paysage?” Però considera que ara s’estan recuperant les posicions perdudes, i el mateix llibre de Francesc Muñoz en seria un exemple. Hi ha una nova generació amb idiomes, que viatja, que està fora de clans, oberta a llocs d’altres disciplines, noves tecnologies, nous temes d’investigació, que surt més a la premsa. El gap –assenyala-, definitivament, s’està superant.

Rafael Mata, per la seva banda, és rotund: “¡Niego la mayor!” Sí que hi va haver, diu, una generació, com la seva, que es va formar en la valoració del paisatge, i que va evolucionar cap a anàlisis d’estructures. Però, al seu parer, no va existir la comentada fractura en els estudis del paisatge per part de geògrafs. Tot quedava integrat. Per ell va haver un context d’apertura de l’estudi del paisatge, en el qual la Geografia era important. Acostumats a analitzar el paisatge com a síntesi, també diu, potser és hora d’arribar a veure ara una unitat sense síntesi...

2. Sobre la crisi en l’utillatge i metodologia de la Geografia. La fractura en els seus conceptes canònics

Una anècdota d’en Francesc Muñoz, demolidora, referent a curioses formes de banalització del paisatge, serveix per obrir el foc. És referent als treballs de la productora d’un film sobre aquells famosos ninots: els Barrufets. Buscaven un poble que pogués representar l’essència tradicional requerida pel film. Després de diversos estudis, van

La fotografia de la mesa és d'A. Pèlachs (SCG).
D'esquerra a dreta: R. Mata, F. Muñoz, J. Nogué i F. Nadal.

dictaminar que el poble més adequat era Júzcar, a la Serra de Màlaga. Feta l’elecció, van demanar que pintessin les seves cases de color blau. “Pitufolandia” així ho exigia (www.youtube.com/). Passat un temps, els propis habitants d’aquest poble, escollit per la preservació del seu habitatge tradicional fins els nostres dies, van acordar seguir pintant de blau les seves cases... Joan Nogué (R. Mata s’absté en aquesta qüestió) assenyala la permanència, malgrat tot, de certes formes territorials. Un exemple es trobaria –diu- en un nou programa de TV3 amb el “sentit del lloc” com a base. I que, concretament, el “espace de vie”, el sentit del lloc i de la seva pèrdua estan més pressents que mai, potser per consciència del desarrelament a què condueix la vida moderna.

Les dificultats de la Geografia comencen –diu- quan es tracta d’estudiar la intangibilitat, la liquiditat. És que falta aparell teòric per això? No l’ha trobat a les disciplines de l’entorn de la Geografia, però sí, sorprenentment, a l’Art (amb una ingent utilització de mapes) o a la fotografia artística, ambdues amb aportacions molt interesants.

3. Està la Geografia ben situada per lluitar contra la Urbanalización?

En aquest punt sí que els dos ponents –i fins i tot el mateix Francesc Muñoz- es posen d’acord, amb una contundent resposta afirmativa. Per liderar o almenys coliderar, sempre amb actitud oberta, imaginativa, amb grans dosis de creativitat (Nogué) o utilitzant els seus conceptes propis en contextos nous (Mata), la contribució pot ser molt significativa.

En tots aquests temes, Francesc Muñoz ha anat intervenint, explicant paral·lelament, de fet, el seu llibre mitjançant puntualitzacions o relatant –com és el cas ja mencionat del poble dels barrufets-, evolucions recents d’aquest procés d’urbanalització. Per finalitzar el relat d’aquesta inesperada però enormement dinàmica i profitosa sacsejada a la situació de la disciplina geogràfica en el estudi del paisatge, anoto aquí algunes d’aquestes intervencions:

• Va parlar al llibre de “banal”, i no de “trivial”, en referir-se a aquest nou paisatge que està configurant-se, perquè la paraula trivial dotaria al procés de contingut atzarós, cosa que estaria lluny de la realitat, mentre que dir del paisatge que esdevé banal, li confereix aquest sentit de repetició que volia subratllar.
• No és que s’esborrin les diferències entre el paisatge en aquest procés: s’equalitzen...
• Els camins de la globalització no van tots en una única direcció prevista: a Barcelona, per exemple, s’està produint un ràpid canvi de propietat de bars d’una certa tradició, sorgits originalment de famílies immigrades de Múrcia, o Extremadura. Les compres d’aquests establiments per part de xinesos estan a l’ordre del dia. Un diria, aleshores, que el panorama de l’alimentació viraria cap a diverses formes més internacionals, estil Chop Suey o fideus xinesos. Però res d’això succeeix. Els nous propietaris continuen elaborant la mateixa truita de patates que abans...
• Encara aquest dies –ara una mica ocultada per estratègia política- està viva la polèmica sobre la possible instal·lació d’EuroVegas a casa nostra. Davant les crítiques a la transposició d’un model d’altre lloc (Macau, per exemple), totalment aliè a Catalunya, dins d’un procés de globalització / banalització evident, els magnats americans que proposen aquesta inversió han reaccionat ràpidament: El gratacel que aixecarien seria el que Gaudí va pensar per a Nova York i que mai no va arribar a construir... [J. M. Garcia Ferrer]