A l’ombra del mateix llorer,
s’unifiquen les esglésies,
a casa Josep Iglésies,
del passatge Permanyer.

 
Aquests versos de Josep Maria López-Picó aixequen acta de les reunions de gent de diversa orientació política, però amb una comuna consciència catalana, a les lectures poètiques que se celebraven furtivament i discreta, durant els anys de proscripció pública de la nostra llengua, a casa de Josep Iglésies i Maria Fontserè. Aquestes trobades constituïren, a la fi dels quaranta, el primer cenacle de difusió de l’obra de poetes consagrats i d’altres que maldaven per obrir-se camí. Entre 1946 i 1953, s’hi organitzaren més d’un centenar de lectures de poesia, la relació completa de les quals es pot trobar en un article, anònim per voluntat expressa de l’autor, publicat en 1977 a l’Avenç (núm. 6, p. 44-45).

La Societat Catalana de Geografia (SCG) reaparegué en 1947, de la mà d’una mínima comissió reorganitzadora, formada per Josep Iglésies i Eduard Fontserè, eminent meteoròleg i sogre del primer. Rere la Guerra Civil, la primera conferència, Els vents de tramuntana i de mestral a Catalunya, fou pronunciada per Fontserè el 22 de desembre de 1947 i la seu escollida no podia ser altra: el núm. 17 del passatge Permanyer. Talment com a les lectures poètiques, la casa del Sr. Iglésies s’emplenà de gom a gom, cosa que encoratjà els organitzadors a muntar d’altres conferències, amb notable regularitat, tal com es pot constatar a l’article “Els quaranta anys de la Societat Catalana de Geografia,” signat pel mateix Iglésies al núm. 19 de Treballs de la SCG.

Per il·lustrar la continuïtat de la seu escollida per a celebrar-hi les conferències de la Societat, en reproduïm aquí algunes convocatòries, arreplegades del "Fons Fontserè " (Institut Cartogràfic de Catalunya) i emplenades pel Sr. Iglésies amb la màquina d’escriure. El subratllat amb vermell de la de 1950 denota l’excepcionalitat de la seu, que era de costum al passatge Permanyer, tal com consta a la de 1951, estampat amb segell, i a la de 1957, on la indicació a l’estatge de sempre, ara ja impresa, esdevé reveladora. A partir de 1962, es feren les conferències al Palau Dalmases, per bé que la seva clausura per la policia obligà a buscar, fins 1968, seus alternatives, com ara la Institució Cultural del CICF.

A tomb d’aquelles conferències clandestines, Josep Iglésies evocava el senat de la Societat, un primer rengle de butaques, davant per davant del ponent, ocupat invariablement per destacades personalitats com Puig i Cadafalch, el Dr. Fontserè, Mn. Bataller, el general Faraudo de Saint-Germain, Ferrer de Franganillo o Duran i Sanpere. D’altres com Joan Grases, en el resum d’una conferència seva el maig de 1950, deixen constància de la nombrosa afluència de públic, que obligava a recórrer al tamboret del bany per fer seure les persones grans, mentre d’altres romanien dempeus, recolzats a portes i parets.

I no ens podem estar de cloure aquest breu text sense esmentar l’anècdota, sovint recordada per Vicenç Biete, de la presència en algunes conferències d’una senyora d’edat provecta, sogra del falangista Jordi Vila Fradera, antic alumne de l’Escola del Mar i aleshores veí del matrimoni Iglésies - Fontserè, que la hi deixava en custòdia quan sortia de passeig amb la muller. La cura de la mare política d’aquest important càrrec de la Secretaría de Información y Turismo, devia servir de contrapartida als ulls grossos del falangista. [Enric Bertran]