L’ajuda als immigrants

Voldria parlar-vos d’un tema que preocupa i interessa molta gent. Un tema que m’ha proporcionat diversos èxits que potser la meva eloqüència no m’hauria reportat. I us asseguro que l’èxit fou de grans proporcions, salvades les distàncies i valorat l’ambient. Certifica aquest èxit el fet que s’omplís la casa on es pronuncià una de les conferències: s’esgotaren les cadires, hi hagué molta gent dreta i, finalment, en presentar-se una persona de forces febles i d’edat avançada, com a darrer recurs se li hagué d’oferir el tamboret de la cambra de bany.

Aquest tema és la immigració, d’aquesta allau de gent de fora que ve a residir i a treballar a casa nostra impulsada per les dificultats que hi ha a casa seva, atreta per les oportunitats del nostre país.

El problema és un afer de transcendència nacional i humana, i és objecte de l’atenció de molts i de molt variats prismes d’observació. Cal, però, no desdibuixar-lo i intentar aquilatar tots els seus aspectes avinents i desavinents.

Les terres de parla catalana en general i, principalment, la zona de la concentració industrial barcelonina, tenen unes característiques econòmiques precises i d’un caràcter particularíssim. No són unes contrades de concentració econòmica excepcional, com altres nuclis d’aglomeració humana del món, però la seva ambientació dins de l’Estat espanyol i l’aptitud econòmica dels seus fills fa que s’hi doni una activitat econòmica mitjana que produeix unes zones de nivell de vida elevat. Una zona com la de Barcelona podríem comparar-la a les de Milà i Torí, al nord d’Itàlia i, fent una comparació arriscada, perquè les situacions econòmiques evolucionen ràpidament, donar-li un nivell de vida mitjana xifrat en un 80% del general de França l’any 1948.

Aquest fet està fonamentat en què a casa nostra treballa una major quantitat de gent que en altres contrades, degut a la gran diversitat d’activitats econòmiques i a la preponderància de les indústries tèxtils i de la confecció, i les de petita química, que ocupen principalment mà d’obra femenina. A més, hi ha una proporció molt important de petits industrials i comerciants que tenen un nivell de vida i una potència econòmica no molt notable, però sí més elevada que certes categories ja altes de tècnics i empleats de països de gran potència industrial.

En conjunt, això crea una concentració de riquesa, el mercat més important de la Península, i una sèrie de moviments humans del país que tendeixen a seleccionar les seves activitats professionals, deixant les poc remunerades per altres que en són més i desertant de les categories professionals més baixes.

Pescadors i peons a Barcelona, jornalers en el nostre món rural, són moltes vegades gent immigrada, gent que ha vingut a cobrir el buit deixat pel pagès esdevingut teixidor, pel pescador esdevingut torner o mecànic.

Aquesta tendència es veu encara incrementada per la nostra expansió econòmica. La nostra industrialització va endavant i la nostra agricultura multiplica els regadius i els cultius intensius, i això produeix una fam de mà d’obra.

Així ve atreta la gent a casa nostra, i en arribar i prendre-hi estatge i treball, talment com el peix que es mossega la cua, es converteix en un consumidor més important que abans i, per tant, en nova font de riquesa, en un nou factor que fa que s’hagi d’augmentar la producció i necessitar de retruc més mà d’obra i, com a conseqüència, un major nombre d’immigrants o més progrés tècnic.   seguir >>>