L’ajuda als immigrants

<<< retrocedir  Com a resultat palpable d’aquest estat de coses, tenim el fet que Barcelona, que és la localitat més característica on succeeix aquest fenomen, és un lloc on les crisis de treball mai no són generals i on en tot temps un home amb mitjanes aptituds troba alguna o altra activitat remunerada.

Altres raons que fonamenten la vinguda dels immigrants a casa nostra, són que a més de la feina, encara ara, enmig del barraquisme imperant, es pot trobar una vivenda que sempre tindrà un nivell d’habitabilitat major que el dels pisos amb habitacions moblades de París, o que moltes zones de residència obrera de l’estranger -i ja no parlem de les cases d’abans amb un mínim de tres habitacions, menjador i cuina, que eren veritables palaus comparat amb el que avui predomina al món. I altres raons, encara, són que es pot adquirir un vestit de confecció discreta, una gavardina i unes sabates que, mostrades a través de la fotografia feta al carrer pel primer fotògraf, donen una visió insospitada d’opulència als antics amics del poble suara deixat.

Però aquest aspecte del benefici que proporciona a ells i a nosaltres la seva vinguda, no amaga els problemes que crea el fenomen en el terreny espiritual.

L’immigrant es beneficia immediatament de la nostra major cultura econòmica: si és un ésser despert trobarà el camí per a esdevenir un dels nostres Sr. Esteve, amb una més o menys gran fortuna, amb més o menys idees progressistes. Si més no, podrà aprendre un ofici i adquirir un major jornal. O bé fer treballar la dona, i amb llur ajut mutu millorar la seva condició econòmica; o, si resta un peó tota la vida, tenir sempre el treball assegurat i poder esperar que el seu fill nascut abans de venir a Catalunya, o fill ja de la nostra terra, influenciat per l’ambient esdevingui un treballador qualificat. Oficinista o més tard, industrial.

Queda plantejat el problema espiritual en el sentit més profund de preservar la fidelitat al nostre origen i salvaguardar les essències morals que han donat lloc a que nasqués i es conservés l’energia necessària que ens ha permès servar l’austeritat al llarg dels anys i convertir-la en font de riquesa espiritual i material.

Perquè la veritat és que el nostre patrimoni espiritual i material no és fruit de les condicions geogràfiques del país, o de les oportunitats històriques; aquestes han estat ben poques i, a més, malmeses, i ni de bon tros tan brillants com les ofertes a Castella. El nostre patrimoni és fruit d’unes qualitats humanes en una lluita constant contra les adversitats de la naturalesa i de la política. I, per tant, tot català considera instintivament que poden ésser malmeses en aigualir-se, per una aportació de sang estranya, les qualitats racials.

I en aquest terreny de la preservació de les essències espirituals estem en una posició feble en mancar-nos l’Escola i la suficient llibertat d’acció per al desenvolupament normal de la nostra cultura.

És clar que a favor nostre hi ha una sèrie de factors que ens ajuden, però les minories que es preocupen de la catalanitat es senten preocupades, potser perquè, mancades de la fe del poble i lluny de la saviesa que l’il·lumina en els seus moments crucials, es deixen emportar pels factors externs que, en certs moments, donen una impressió atuïdora, no sempre real.

En no poder desviar aquesta onada de gent ens cal afrontar el problema amb una màxima sinceritat i amb sentit d’altruisme.

El que vingut a casa nostra, deixant la seva terra poc acollidora, ens ve a ajudar en el nostre treball de cada dia, rebem-lo amb els braços oberts i donem-li les nostres qualitats més estimades: un amor al treball, una formació professional, una casa confortable i digna, i sentit de l’estalvi. Inculquem-li l’amor a les coses de la terra i no ens estranyem del seu accent o parlar, que ben aviat cada vegada s’assemblarà més al nostre i, si no ho podem aconseguir, per ésser ell massa tossut, el del seu fill ni nosaltres mateixos no el podrem distingir del nostre. [Joan Grases]