L’etern procés d’organització territorial de Catalunya ha mogut una altra peça, si més no de concepte. En el debat sobre el paper dels consells comarcals s’ha aconseguit una escletxa en el jacobinisme català, basat -com tots- en l’uniformisme del model, i s’ha començat a estendre la idea que no a tot arreu calen els consells comarcals. Potser deixarem d’aplicar, a casa, el cafè per a tothom que tant critiquem quan ens l’apliquen.

Ara cal fer un pas més i, admesa la diversitat, entendre que no només no totes les comarques necessiten consell comarcal, també hi ha parts de comarca que no n’han de fer res, d’aquesta institució. No n’han de fer res, però els distorsionen en el funcionament i en el finançament. Si sembla que està clar -ho està?- que el paper bàsic dels consells és assistir els petits municipis, per a què li serveix, a la ciutat de Tarragona, el Consell Comarcal del Tarragonès? Potser que alliberem el consell de la ciutat i la ciutat del consell, i que aquest es dediqui -i ho sembli- a la seva feina, a les mans de qui ha de servir.

Amb una mica de ganes podríem anar redefinint el mapa institucional per acostar-lo al mapa real, fet de diversitat. Petits municipis, ciutats mitjanes, àrees urbanes més integrades, àrea metropolitana de Barcelona. Ara que ja té trenta anys, ens acostarem a la proposta de municipalies de Lluís Casassas?