Dijous 21 d’octubre de 2010 se celebrà la sessió acadèmica mensual corresponent al curs 2010-11 de la Societat Catalana de Geografia (SCG), anomenat Segon curs del 75è aniversari. La conferència programada duia per títol Euskal Herria ¿Un país virtual? i va ser pronunciada pel Dr. Eugenio Ruiz de Urrestarazu, catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional, de l’Euskal Herriko Unibertsitatea - Universidad del País Vasco, davant la presència d’un públic nombrós, que omplia a vessar la sala Lluís Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Obrí l’acte el president de la SCG, Francesc Nadal, qui féu una breu presentació del conferenciant, tot destacant la seva feina gestora com a vicerector del Campus d’Àlaba de la universitat citada, la tasca docent que hi desenvolupa i les seves principals línies de recerca, l’organització territorial, el paisatge, la planificació i el desenvolupament rural. El professor Ruiz de Urrestarazu agraí les paraules del president i la invitació a participar en aquest curs, i ho va fer en català com a volguda reconeixença a la llengua pròpia de la Societat, tal com s’estableix als nostres estatuts, als quals féu expressa referència.

El professor Ruiz de Urrestarazu inicià la conferència dient que n’havia manllevat la idea del títol del sociòleg bascofrancès Jaureguizar, qui havia dit que Euskal Herria és un país virtual que només existeix al cor dels bascos, i es proposà d’oferir elements de reflexió sobre la qüestió. Per a fer-ho, estructurà la seva intervenció en tres apartats: la diversitat territorial del País Basc, les denominacions diverses d’aquestes terres, i els fonaments principals d’Euskal Herria, entre els quals prenen relleu la llengua basca i la trajectòria foral.

Pel que fa a l’apartat de la diversitat territorial d’Euskal Herria, el professor Ruiz de Urrestarazu féu referència a quatre aspectes: la inexistència de límits naturals, com a molts països del món; unes unitats fisiogràfiques heterogènies, amb singularitats geomorfològiques, climàtiques o biogeogràfiques; l’esquarterament administratiu, exemplificat amb una frontera internacional que al llarg del temps ha consolidat distàncies de tot ordre, des dels costums a la legislació, amb l’existència de tres regions (el País Basc francès, inclòs a la regió d’Aquitània, i les comunitats autònomes del País Basc i Navarra), les tres províncies basques, amb l’autonomia que els atorga la Llei de territoris històrics de 1983, o amb la pervivència de la divisió territorial i econòmica que reconeix les demarcacions de les antigues regions industrials de Biscaia i Guipúscoa; i la pluralitat social i cultural originada per un capteniment demogràfic dissemblant, amb un nord on fan cap jubilats francesos i n’emigren els joves, i un sud amb una immigració procedent de diverses terres d’Espanya, atreta per la demanda de mà d’obra industrial.

Quant a les denominacions d’aquestes terres, el professor Ruiz de Urrestarazu en posà de relleu una pregona diversitat: Navarra, Bascònia, Vascongadas, Cantàbria, País Basc, Pays Basque, Euskadi (i el precedent Euzkadi)... I es remuntà a la segona meitat del segle XVI, en el qual apareix per primer cop Euskal Herria, en els textos del noble alabès Juan Pérez de Lazarraga i al catecisme del clergue bascofrancès Ioannes de Leiçarraga, autors que escriuen en euskera, cadascun d’un costat de la frontera entre Castella i la part del regne de Navarra encara independent de França.

La dissertació històrica es complementà amb l’anàlisi d’altres denominacions que en un moment o altre van fet forat: bascos per designar els habitants del nord de la frontera i navarresos per referir-se als del sud, incloent-hi biscaïns i guipuscoans, gentilicis que conservaren aquest significat fins el segle XIX; Cantàbria, denominació associada al mite de la resistència ultrancera a la dominació romana i a una pretesa puresa de sang de part dels bascos; l’aparició, els segles XVIII-XIX, dels mots vascongados i províncies vascongadas; la contraposició, sorgida el vuit-cents, entre el gentilici basc i el topònim País Basc amb els mots anteriors, de la mà dels historiadors Astarloa i Zamalacoa; fins a l’aparició d’Euzkadi i Euskadi -nom èuscar del País Basc-, a proposta del pare del nacionalisme basc, Sabino Arana.

Pel que fa referència a la llengua basca, el professor Ruiz de Urrestarazu en destacà la gran difusió assolida per mites com és ara el concepte de llengua aïllada, fonamentat en un origen certament desconegut, però que tendeix a ignorar la relació de l’euskera amb les llengües veïnes al llarg de la història, fet que ha donat peu a una munió de manlleus; i la consideració de llengua primitiva ancorada en els anys, menystenint les possibilitats d’evolució inherents a qualsevol idioma, capaç, per tant, d’adaptar-se als nous temps i a les noves necessitats. Així mateix, però, el ponent reconegué entrebancs incontestables com la fragmentació dialectal i les dificultats d’aprenentatge des de la perspectiva estructural d’una llengua llatina. En aquest sentit, posà de relleu el procés d’unificació dialectal empès per l’Euskaltzaindia (Real Academia de la Lengua Vasca) que desembocà en l’euskara batua (euskera unificat), registre emprat en l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació.

Quant a la situació actual de l’euskera, el conferenciant destacà tres zones ben diferenciades: Àlaba i el sud de Navarra enregistren els percentatges més baixos de persones bilingües, per causa del retrocés secular del basc, incapaç de fer front a l’avanç d’un idioma potent com el castellà, ja des d’època moderna; el nord de Navarra i les províncies costaneres de Biscaia i Guipúscoa, on la llengua basca va saber trobar reductes rurals on resistir, presenten un índex de bilingüisme esperançador, d’acord amb les adequades polítiques lingüístiques del govern autònom; una tercera àrea correspon a Iparralde, altrament dit País Basc francès, on la reculada recent de l’euskera és espectacular, malgrat la bona salut de què gaudia en temps històrics, quan el contacte amb una llengua més feble que el francès, el gascó, li assegurava la supervivència.

La salut de la llengua basca, tot i ser estantissa, acumula l’actiu d’haver sobreviscut temps molt difícils, en els quals se n’ha mantingut l’estima, de part fins i tot de qui no el parlava, raó per la qual perviu com a senyal d’identitat. És per això que la denominació Euskal Herria sembla la més avinent per designar uns territoris, on malgrat la llengua basca ha experimentat un retrocés, hom la considera com un patrimoni cultural propi. Aquest plantejament estableix un estret lligam entre territori i llengua, ja que Euskal Herria significa el territori on s’enraona la llengua basca i euskaldun, qui parla basc. Això fa de l’euskera un dels pilars més ferms d’aquest estimat país. L’altre pilar fonamental d’Euskal Herria, el règim foral de Navarra i el País Basc, és també de capital importància, però no hi va haver temps de parlar-ne. Sens dubte, seria un bon tema per a una altra conferència. [Enric Bertran, 21 d’octubre de 2010]

La fotografia del conferenciant és d'E. Bertran (SCG).