<<< retrocedir  El cos central de la dissertació del professor Oliveras tractà del pas de Pau Vila de la pedagogia a la geografia. El començament d’aquest trànsit el situà en fer-se càrrec de les classes de geografia a l’Escola Normal, a proposta d’Alexandre Galí. És a partir d’aquesta feina que Vila pren consciència de la gran responsabilitat que representa impartir la docència als estudis de magisteri i es llança a conèixer les aportacions dels naturalistes madrilenys i els geògrafs de l’escola francesa. Però, anem a pams. El pas inicial d’aquest camí cap a la geografia, el donà Vila en conèixer Raoul Blanchard, professor a la Universitat de Grenoble, en ocasió de la seva vinguda a Barcelona per dictar-hi un curs

 
La fotografia de Raoul Blanchard
ens ha estat cedida pel conferenciant.

de geografia de la muntanya. Aleshores Rafael Campalans, director de l’Escola del Treball encarregà a Pau Vila la crònica de la visita del professor francès i que li fes de cicerone. Es trobà, doncs, amb un geògraf que havia fet una tesi doctoral de Flandes, recorrent el territori a peu, amb bicicleta i amb tren. Oi que aquests mitjans li devien resultar familiars a Vila? I el que és més important, Blanchard era el fundador de l’Institut de Geografia Alpina de Grenoble (on havien de fer-hi estada, temps a venir, Valentí Masachs i Montserrat Rubió). Allí, Blanchard n’era el patron: dissertava sobre la geografia de la Gran Guerra al teatre nacional de Grenoble, perquè era el lloc de màxim aforament; feia classes sobre els Alps, que ell mateix havia configurat a través de l’anàlisi geogràfica i econòmica; organitzava excursions a muntanya (on part toujours, resava el cartell; plogui o no, interpretem)...

El pas decisiu és la invitació que, en 1922, rep Pau Vila de participar en una excursió de diverses jornades pels Alps. Vila, rere assistir al X Aniversari de l’Institut Rousseau de Ginebra, participà en una expedició geogràfica pels Alps del Delfinat i hi conegué deixebles de Blanchard. Durant aquesta excursió, Raoul Blanchard i Jules Blache l’invitaren a fer, l’any sobre, una estada de tres mesos a Grenoble. És així que, en 1923, de l’1 de març al 31 de maig, Pau Vila era a la capital del departament de l’Isère amb una subvenció del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya, el secretari del qual era Alexandre Galí. L’objectiu no podia ser més clar: conèixer el mètode de la geografia regional francesa. Hi rebé classes de geografia de la muntanya, entre d’altres matèries, féu treball de camp al Vercors (on passà el “qüestionari de Blanchard” que poc temps després aplicà a La Cerdanya), tingué accés a tesis doctorals com ara la del geògraf nord-català Felip Arbós sobre la vida pastoral als Alps, llegida feia poc, i, el que resultà de cabdal importància per al futur de la seva professió, establí relació amb un seguit de geògrafs, capdavanters de l’escola francesa, com ara Max Sorre, Albert Demangeon o Emmanuel de Martonne, entre

d’altres, diverses obres dels quals arribaren aleshores a la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya.

A partir d’aleshores, la dedicació de Pau Vila a la geografia esdevingué palesa: proposà de fer un article d’una comarca dels Alps per a la Revista de Catalunya, iniciativa que es transformà en la comanda de fer una monografia de la Cerdanya, per encàrrec de Josep M. de Casacuberta; inicià les traduccions de la Geografia Universal per a la casa Montaner i Simon; féu excursions per Espanya i mantingué la relació amb un seguit de geògrafs francesos, republicans, laics i radicals, com és ara Daniel Faucher (qui acollirà a Tolosa de Llenguadoc Marc-Aureli Vila en fugir rere la Guerra Civil)... fins a fundar la Societat Catalana de Geografia en 1935 (Oliveras donà la data 12 de juny de 1935, dia de l’aprovació del reglament).

El professor Josep Oliveras acabà la conferència, amb un to abrandat, tot dient: “el mestratge de Pau Vila ens ha mostrat com la geografia ens pot ajudar a entendre el país. Que sigui per molts anys! Visca la Societat Catalana de Geografia!” Tot seguit, obrí una plaent conversa amb els assistents, ensems que mostrava algunes fotografies dels geògrafs protagonistes de la seva conferència, fet que reblà l’interès i dimensió de la seva recerca, de la qual ens agradarà tenir-ne clarícies aviat.

En acabat, el president Nadal agraí al conferenciant la qualitat de la seva intervenció i donà l’exercici 2009-10 per tancat, no sense recordar que el curs vinent es dedicarà també a commemorar el 75è aniversari de la SCG. [Enric Bertran, 16 de juny de 2010; revisada el 21 de juny de 2010]