Aquest eix del riu Jordà és en realitat només un tros de la falla del Rift, que segueix pel mar Roig per endinsar-se després per l’Àfrica. Perseguir els límits d’aquesta gran fractura suposà als viatgers haver de vèncer continus i considerables desnivells. Des dels 1.250 m a què s’alça el castell d’Ajlun, passant pels 800 d’Amman i el mont Nebo, fins baixar als -400 (per sota el nivell del mar) del mar Mort, per tornar a pujar als 800 m de Petra i del desert de Wadi Rum, i d’allà novament avall, a Aqaba, a la riba del mar Roig; tot això en la ruta cap el sud. Anant cap el nord l’ascensió es va fer de cop des del mar Mort (-400 m) fins a l’espectacular aparició de la ciutat de Jerusalem (prop de 800 m). I després es va tornar a baixar, altre cop, al mar Mort (-400 m) per anar pujant suaument seguint l’ara inhòspita -per motius polítics- riba dreta del Jordà fins prop del mar de Tiberíades o de Galilea (-200 m). I per últim, per tancar el cercle, es va tornar a pujar, una vegada creuades per fi (i vistes en mig de la foscor) les aigües del Jordà i transitada la corresponent i feixuga frontera, on els expedicionaris i els seus equipatges van ser convenientment fumigats, no fos cas que arrepleguessin i esdevinguessin portadors d’alguna plaga que, donades les contrades, no podia ser menys que bíblica.

Sempre és profitós, perquè fa trontollar esquemes, mirar la història des d’altres perspectives. Això no va ser possible en el cas de Jerusalem, on l’obligat guia turístic, malgrat el seu origen àrab, malauradament va situar-se sempre amb les seves explicacions al punt de vista dels creients de la religió cristiana i dels lectors infantils de la catòlica Història Sagrada. Aquest punt de vista inusitat sí que el va oferir, i molt, la visita inicial als castells del desert (una part del gran i pedregós desert sirià), i no tant al Qsr al Harrana (que semblava il·lustrar El desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati, tal com vaig coincidir a pensar amb una altra viatgera) o al Qsr al Azraq (amb el seu record de l’estada de T. E. Lawrence) com al sorprenent Quasair’Amra, declarat Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, i posseïdor d’uns frescos que, malgrat el seu recent ràpid deteriorament, acaben amb la falsa idea d’uns musulmans que, per intransigència religiosa, fugien sempre de la representació de la imatge humana... i d’altres plaers.  seguir >>>

Pàg. 1 de 5      Jordània, entre Moeb i Edam;
fotografia de Teo Gómez (SCG).