|
|
La conferència corresponent al mes d’abril del curs del 75 Aniversari de la Societat Catalana de Geografia va ser pronunciada pel Dr. Roland Courtot, professor emèrit de la Université d’Aix-en-Provence, el proppassat dia 14 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans davant d’una notable audiència. El professor Courtot ha esmerçat bona part de la seva carrera d’investigador al País Valencià aplicat a l’estudi de les seves estructures agràries. Fruit d’aquesta dedicació va ser seva tesi doctoral, una versió de la qual va ser publicada en català ja fa anys (1). Cal recordar que, per extensió de la temàtica, el conferenciant és un excel·lent coneixedor dels paisatges mediterranis d’arreu. Però no és pas sobre la seva especialitat principal del que va parlar-nos. La seva dissertació va versar sobre Les dessins de terrain dans la géographie de l’École française (Paul Vidal de La Blache et Pierre Deffontaines), una modalitat de llenguatge dels geògrafs en el coneixement i la sistematització de la qual ha aprofundit durant els darrers anys. En trobareu bones mostres als coneguts Cafés Géographiques, en col·laboració amb Michel Sivignon.
Els dibuixos de camp de Paul Vidal de La Blache, trobats casualment a París a finals dels anys setanta del segle vint, fan possible l’aproximació a aquest registre documental fonamental emprat pel capdavanter de la geografia universitària francesa al llarg de molts anys. Concretament, els croquis al natural identificats per Marie-Claire Robic (2) en els quaderns de notes dels seus viatges, efectuats, sobretot, arran de l’encàrrec de redactar la introducció geogràfica del primer volum de la història de França de Lavisse, i que acabaria prenent forma independent en el Tableau de la Géographie de la France (1903).
1. Camp i ciutat a les hortes valencianes. València: Institució Alfons el Magnànim, 1996.
2. Una selecció dels quals ha estat publicada en el llibre col·lectiu Le Tableau de la Géographie de la France de Paul Vidal de La Blache. Dans le labyrinthe des formes, dirigit per Robic mateixa (París: CTHS, 2000).
|
|
La projecció d’una escollida seqüència de dibuixos de diversos àmbits provençals van permetre al professor Courtot comentar l’evolució estilística de Vidal, des del simple esquema topogràfic de localització en els més antics, fins als veritables inventaris de geografia física i humana que són els més moderns. En aquests darrers, la dèria per a remarcar les relacions entre el medi i els humans assoleix el seu zenit i són bona prova, també, de la seva evolució científica. No hi ha cap dissociació entre la finalitat dels dibuixos i la materialització del pensament vidalià. En el cas concret del Tableau, podem, fins i tot, retrobar moltes anotacions de camp en el text publicat!
En el decurs d’aquesta primera part de l’exposició, el conferenciant va saber trobar temps per a presentar diversos dibuixos efectuats per Vidal durant el seu viatge per Espanya. En data d’abril de 1906, ja tardana en l’evolució estilística de Vidal, els esquemes que va esbossar, gairebé quatre ratlles anotades, del Collserola des de Sant Pere Màrtir, dels espadats montserratins suspesos sobre els meandres encaixats del Llobregat, amb el Pirineu al fons, vistos des de la creu de Sant Miquel, o des del mateix lloc cap a Sant Salvador de les Espases i Sant Llorenç del Munt, amb l’emplaçament de Terrassa ben assenyalat, van encuriosir d’allò més els assistents a l’acte. L’esforç i la perseverança que va posar en el registre dels trets litològics i geològics, de les manifestacions del poblament i de l’emplaçament i situació dels conreus, són al mateix nivell de detall i aplicació demostrats en els darrers dibuixos provençals vistos poca estona abans.
Tanmateix, a Paul Vidal de La Blache no podem tenir-lo per un dibuixant consumat. Per a il·lustrar-ho d’alguna manera, podem recordar que els seus croquis no van ser mai publicats, ni ell mateix no ho va procurar. En canvi, són diversos els deixebles i seguidors que van fer lícita ostentació de la producció gràfica pròpia en les publicacions llurs. El cas de Pierre Deffontaines és prou clar. Però abans de tocar
|
| |
El conferenciant amb F. Nadal sota un perfil lleidatà de P. Deffontaines; foto de P. Alegre (SCG).
Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Alegre Nadal, Pau (2010): "Sobre els dibuixos geogràfics de l'escola francesa. Ressenya de la conferència de Roland Courtot a la Societat Catalana de Geografia, SCG (14 d'abril de 2010)". Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S97391.htm |
aquesta figura tan propera a la Societat Catalana de Geografia, el conferenciant va introduir breument els dibuixos d’Emmanuel de Martonne, el qual va considerar com el pont indefugible entre Vidal i Deffontaines en aquest caient. En efecte, de Martonne va emprar ja el llenguatge gràfic com a part indestriable de la comunicació geogràfica, tant en l’àmbit docent com en la seva producció bibliogràfica. Els dibuixos de la seva tesi doctoral sobre Valàquia són una manifestació magnífica de la traça del gran geògraf físic per a registrar les formes del relleu. La recreació del paisatge "en volum", efectuat per de Martonne en els seus blocs diagrames i calcs de fotografies, esdevindria l’exercici d’obligat compliment per a diverses generacions d’estudiants de geografia. Les anotacions i remarques dels dibuixos vidalians, en canvi, s’esvairien fins a desaparèixer.
La interpretació estètica de les distribucions geogràfiques tangibles pren un lloc determinant en l’obra gràfica de Pierre Deffontaines. És a dir, els seus dibuixos són amarats per la dimensió purament paisatgística del coneixement geogràfic. La connexió entre el registre gràfic d’un àmbit geogràfic i els textos de la seva producció no és, ni de lluny, tan clara com en Vidal. Els dissenys de Deffontaines són, per sí sols, veritables estudis geogràfics. Els més de cinc mil dibuixos de la seva producció dipositats a la Biblioteca de Catalunya en són testimoni fefaent. El professor Courtot en va projectar una escollida selecció, ordenada per les dimensions de l’àmbit interpretat, des dels esquemes d’aparells agraris tradicionals, com l’elevador d’aigua de balancí de Talamanca (Bages), fins a les vistes panoràmiques esguardades des de la finestreta de l’avió, com la de bona part de Catalunya quan s’arriba al Prat. Uns dibuixos que, de conjunt, reflecteixen els neguits científics de Deffontaines pels modes de vida rurals en relació amb el relleu i que tancaven el cicle científic obert per Paul Vidal de La Blache.
A tall de conclusions de la seva exposició, el professor Courtot va lamentar l’abandonament de la pràctica del dibuix al natural pels geògrafs. Entre d’altres raons, va carregar-ne les culpes al quantitativisme i a l’ús aclaparador de l’ordinador. Però va considerar que se’n podien besllumar signes de renaixement. En va citar quatre: la modelització gràfica impulsada pels coremes de Roger Brunet, la pràctica del dibuix al natural en l’àmbit de la ciència del paisatge inspirada en els geògrafs clàssics, la mateixa inclinació en la tendència de la geografia de l’espai viscut, i el sorgiment d’equips de recerca específics sobre la temàtica. Tanmateix, el públic no en va tenir pas prou amb la dissertació del Dr. Courtot i el va retenir, amb gran predisposició per part seva, gairebé tres quarts d’hora més amb preguntes, comentaris i aclariments. No és cap exageració deixar escrit que tothom en va sortir molt satisfet. [ Pau Alegre, 15 d’abril de 2010]
|
